Revolució dels somriures

A la novel·la L’Hivern del Món una frase il·lustra aquest article. Explica la dèria d’una persona que es creia capaç de volar. Un dia el van veure en caiguda lliure a l’alçada de la planta 24 d’un gratacel. Movia els braços desesperadament i cridava: “Fins aquí tot va bé. Estic volant!” He vist manta revolucions. Pel meu caràcter inquiet no m’he limitat a la dels llibres d’història i he volgut viure’n algunes, en molts casos com a passiu i bocabadat espectador. He fruït amb el Maig del 68 i la Revolució dels clavells, cantant amb els amics de cada cantonada Grândola Vila Morena. Vaig poder recollir una pedra del mur de Berlin. He viscut el naixement d’un Kibbutz trencant la tradició jueva de no treballar en l’agricultura i fer-ho des de la col·lectivització i la igualtat. He vist de lluny i amb el cor encongit i, també admirat, manta revolucions en què persones sotmeses, construïen no sense patiment, repúbliques de persones lliures. En totes, la gent patia, plorava i cantava. A la cadena bàltica les persones cantaven agafades de les mans. De petit m’havien ensenyat que “Cuando la fuerza es mayor el remedio es correr”, i allí no corria ningú, s’agafaven de les mans, feien pinya i cantaven, cantaven perquè era l’única arma contra l’exèrcit més salvatge d’Europa. Aspiraven al bé més preuat, la llibertat. Com aquí. Aquest octubre hom ha vist les persones de tota edat i condició fer pinya, cantant i defensant les urnes. Allà, com aquí, podríem odiar els que no acudeixen al crits d’auxili, els que humilien, els que espolien, els que menystenen, els que maltracten, els que empresonen i els que ens fan sagnar. Ells, com nosaltres, no odiarem perquè l’odi ens impediria la victòria. Sabem com ningú que hi ha amargues victòries, però mai, mai, dolces derrotes. Les revolucions no es fan per gust. Les revolucions es fan per construir un futur nostre, dels que fem castells que fan llenya i tornem a aixecar, cada vegada més alts, amb més gent, amb tota la gent. Algú es pot pensar que ens hem llençat d’un gratacel per volar al buit i al desastre. Res més lluny de la realitat. Les empreses que marxen no les hem tingut mai i ara és l’hora de donar la mà als veïns no convençuts, per guanyar i viure la revolució dels somriures de l’estimada Muriel.