Tornar a començar

M’agrada llegir i per poder-ho fer amb la quantitat que desitjo, sovintejo els llibres de lletra espessa amb els meus estimats llibres de còmics. Life on Dropsie Avenue em serveix per explicar el sentiment de tristor que em produeix escoltar els nous falangistes parlar de la Catalunya silenciada. En aquest llibre s’hi narra la mort i el renaixement d’un barri de New York on els immigrants holandesos, irlandesos, italians i jueus van construint una ciutat i des d’aquesta, una nació sencera. Dropsie Avenue va canviant de fisonomia, al canviar els seus habitants per les onades de persones que hi arriben, hi viuen, hi prosperen... Els fills canvien de barri o canvien el barri. Hi ha qui posa com a paradigma d’integració els USA, sense saber que aquí a casa nostra, en aquest país, petit i bonic, s’ha viscut per nombre d’habitants i dimensió territorial, la pressió migratòria més important del món. Els nouvinguts pateixen l’esforç de procurar-se un futur per a ells i per als seus fills, amb les dificultats de començar una nova vida lluny de les arrels, amb condicions culturals i socials diferents i, sovint, hostils. A Catalunya, no sense dificultats, hem estat un exemple per al món de fer-ho i fer-ho bé. He vist com, en una sola generació, persones vingudes d’altres territoris aconseguien les més preuades fites polítiques, econòmiques i socials sense patir la discriminació per origen, llengua o l’estrat social del qual provenien. Molts es pregunten el perquè els meus amics Mata són independentistes i ells ho expliquen dient que “els catalans sempre m’han tractat com si fos català i en canvi els espanyols sempre m’han maltractat també com a català. Són alguns espanyols, des del seu caciquisme, els que em varen fer fora de casa i em varen obligar a venir i construir-me’n una de nova”. A Catalunya hi han arribat també els administradors d’aquells cacics, actuant en terra conquerida com a dogal de tots els catalans, parlin el que parlin i vinguin d’on vinguin. Per aquest motiu em dol, i molt, sentir a persones que mai han patit l’emigració, ni mai la penúria d’obrir camí amb la dalla, explicar les barbaritats d’en Rivera i Cia. L’Albiol, que blasma contra l’actual emigració, amb la seva bafarada racista, oblida que tots som una mica emigrants a casa nostra.