La cançó dels enfadats

Per exigències de calendari he d’escriure aquest article el dia en què milers de persones fan cua als col·legis electorals. És aquell dia en què les persones tenim el poder. Vostès llegiran aquesta col·laboració quan el resultat està cantat. Dat i beneït. Em pregunto per què no veig alegria en les cares dels votants. Per què no estic exultant en aquesta diada del poder del poble. He viscut els referèndums fallits per decidir la independència del poble de Catalunya. Primer tot era festa, alegria i satisfacció. Després es barrejaren les rialles i els plors, l’esperança i la frustració, la serenor i la confrontació, la felicitat i la ràbia. Avui diuen que són unes eleccions de veritat i ho diuen els que han fet impossible la democràcia verdadera. Ho diuen els que ens demostren cada dia que la corrupció queda impune. El poder és tan gran que hem de batallar amb les mans contra els tancs. Ho diuen els que convocant per la força les eleccions, només respectaran el resultat si guanyen. Ho diu la mala gent que s’inventa afers contra innocents, destrueix la sanitat, domina la informació pública, condiciona la que vol ser lliure, manté a la presó i a l’exili els candidats i ens prohibeix portar un llaç de color groc. Ho diuen els que retorcen la veritat i la realitat ciutadana fins a fer-la insuportable. Són els que empresonen els innocents i deixen campar lliures per Suïssa els culpables. Ho diuen els que tenen com a confidents els imams terroristes que maten la nostra gent. Si guanyen ells, la nostra resignada submissió. Si empatem, ens amenacen amb unes noves eleccions perquè no hi ha propostes per sortir de l’atzucac. Si guanyem els catalans, una altra vegada la llei de l’embut. Per això, ningú està content, per això jo canto la cançó dels enfadats, la dels miserables. Sents el poble cantar? Cantar la cançó dels éssers enfadats. És la música d’un poble que no tornarà a ser esclau. Quan el batec del teu cor es fa ressò del so dels tambors, hi ha una vida per començar, quan arribi el demà. T’uniràs a la croada? Qui serà fort més enllà de la barricada? Sigui quin sigui el resultat, res serà igual, perquè hem triat la llibertat. Per vèncer la tirania ens hem de guanyar la república. La humiliant claudicació no és una opció. Fins aquí hem arribat.