Justícia o injustícia 1

En la prehistòria de l’any 2006, escrivia un dels meus primers articles d’aquesta col·laboració, titulat Assassins i desgraciats. Uns mesos després no em quedava altre remei que escriure’n un segon. Els assassinats de dones a mans de les seves parelles anava en augment i el govern socialista anunciava mesures decisives. Aquell 2006 dotava el seu pla amb 48 milions d’euros i duplicava fins a 82 els jutjats amb exclusivitat sobre el problema. Anunciava també com a solució definitiva el desplegament de la totalitat de la llei, amb el Pla de sensibilització i prevenció. Es nomenaren 42 nous fiscals per dedicar-s’hi i es comprometeren a destinar 1.392 agents de la policia, per a la protecció i prevenció dels maltractaments i l’assassinat de dones. En aquell article, ja advertia textualment la necessitat que “mentre tots plegats no ens sentim protectors de les dones maltractades, no eradicarem aquesta lacra”. Es denunciava llavors que 230.000 persones estaven fitxades per maltractament amb un bloqueig dels jutjats amb milers de casos pendents. Llavors s’advertia que tot i les 94.000 ordres de protecció emeses, no havien impedit que les 2/3 parts de les dones assassinades el 2006 no gaudissin de protecció o aquesta no es complia per diverses raons. Dotze anys després, res ha canviat, ja que moltes dones segueixen patint el maltractament i l’assassinat. Perdó, sí que han canviat moltes coses, el personal dedicat a aquesta qüestió no ha deixat d’augmentar i els costos administratius i socials han arribat a xifres estratosfèriques, amb una eficiència que hauria de fer enrogir els pares de la Pàtria i els seus braços executors. Després de més d’un any d’aplicació plena de la Llei integral contra la violència de gènere, aquell 2007 morien 8 dones més que el 2005. Era un escàndol les 500 dones assassinades des del 1999 fins aquell any, però després d’aplicar-se la llei, se’m fa irrespirable la situació actual, que no demostra res més que la ineficiència i la fallida del sistema.

Quan direm prou? Aquí no és possible utilitzar la frase d’Alejandro Dumas: “Per a tota classe de mals hi ha dos remeis; el temps i el silenci.” De temps no en tenim, ja que d’aquí a una setmana hi haurà més dones assassinades i el silenci només ens farà més culpables.