Treure pit 2

Amb l’exemple, la setmana passada, de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, els explicava com els catalans, de les pedres en fem pans. Un grup de turistes japonesos resten bocabadats d’admiració a l’entrada del recinte. Una parella d’anglesos no s’explica que aquelles espectaculars construccions fossin un hospital i tinc l’oportunitat de comentar amb ells les innovacions que en el seu temps suposaren la construcció dels diferents pavellons, convenientment aïllats i separats per jardins afavoridors de la convalescència, però comunicats per uns túnels soterrats i vidriats per la ceràmica, que en permetien la neteja i la desinfecció.

Eficiència, innovació, participació de la societat civil i bellesa esclatant. Harmoniosa col·laboració que, si no la coneixen, no es poden perdre. La meravella que avui gaudeixen els turistes del món sencer va ser possible per la generositat de milers de ciutadans anònims i algunes prominents famílies catalanes. Com en les Maratons de TV3, impossibles en qualsevol altre lloc d’Espanya, uns ciutadans de primera es mobilitzaren per fer possible un recinte que donava esperança de vida i benestar a milers de persones, deixant, a més, una meravella per a les generacions futures.

El llegat d’una part considerable de la fortuna d’en Pau Gil, banquer català establert a París, n’és un petit exemple, però una gota d’aigua en un desert, sense les milers de contribucions grans i petites d’altres anònims i no tan anònims ciutadans. Si volen i llegeixen una mica, s’assabentaran que els benefactors són legió i que molt abans d’en Pau Gil hi hagué contribucions que els obriran la curiositat i s’assabentaran que l’actual seu del museu Picasso, al Palau Montcada, va ser una donació del 1831. O encara més curiosa els semblarà l’aportació d’en Joan Bosch al 1560, que va fer possible la construcció de la Casa del Teatre, font d’ingressos de l’Hospital durant segles.

No cal que busquin en annals mig perduts per descobrir les voluntàries aportacions, en hores i sacrificat treball, de milers de voluntaris que des de la seva humilitat regalaven el millor que tenien, la seva persona. No hi podia faltar el geni d’una generació capitanejada per en Lluís Domènech i Montaner, però això és una propera història.