Treure pit i 3

Amb aquest article finalitzaré el cicle dedicat, en la forma, a l’hospital Sant Pau i Santa Creu i, en el fons, a l’exemplaritat del poble català. No deixaré, una vegada més, de definir els catalans com un poble d’orígens, creences i sentiments circulars.

Com un poble gresol de totes les cultures que, en algun moment de la història, han creuat per aquesta bonica terra, aquest petit i bonic país, anomenat, des de fa tant de temps, Catalunya.

Un país que ha sabut integrar quasi tothom, conservant institucions, història, tradició, modernitat, cultura, identitat i llengua, contra els intents reincidents i continuats d’esborrar-la del mapa, perquè, simplement, representava l’exemplaritat que la Nación espanyola, no volia, ni podia seguir.

Uns catalans que mostrem amb orgull el nostre mestissatge de segles, sabedors de l’enriquiment de tot tipus que produeix, negat tan sols i menystingut només per aquells que ens voldrien difuminats, a la força i a desgrat, en la nació i cultura espanyola.

El Sant Pau i la Santa Creu, avui Patrimoni de la Humanitat, mostren el modernisme i la innovació que s’avançava en el temps i trencava motlles, no sense grans problemes i oposicions pels immobilistes de cada època.

En Lluís Domènech i Montaner és el nom més prominent i assenyalat d’aquesta meravella del nostre passat recent. Aquest personatge no era només un eminent i visionari arquitecte, era l’humanista total, polièdric en l’avantguarda catalanista, científica, social i política de finals del XVIII i principis del XIX.

Encara avui, no entenc com la seva projectada escultura de Jaume el Dissortat per a la plaça del Mercadal de Balaguer no la presideix i l’engalana. Els catalans hem de mantenir l’autoestima, orgullosos del que som, del nostre país, del nostre passat, del nostre present i esperançats en el nostre futur.

Només cal distingir entre els catalans i els altres catalans, que neguen la història, la solidaritat, la realitat econòmica i social, i mostren l’egoista interès per mantenir el saqueig forçat, volgut, intencionat i negat, imposant-lo amb i per la seva majoria espanyola.

En definitiva, imposició per repressió i perjudici a tots els catalans mitjançant la llei de l’embut, que no proporciona ni proporcionarà progrés ni benestar, ni a Espanya ni a Catalunya.