No tan sols ridícul

Totes les noticies de televisió d’Europa en van plenes. Milions d’ulls horroritzats, atemorits i escandalitzats mostren, oberts com a plats, la seva incredulitat al veure les imatges d’un grup de persones convertides en folls delinqüents, córrer pels carrers de la ciutat de Ceuta.

Algun ministre europeu assenyala, aparentment amb ironia, la seva descarnada burla sobre un fet que, en les cancelleries més serioses, només és preocupació, impotència i estupefacció.

Centenars de joves, tan aguerrits com despullats de tot, corren eufòrics pels carres de ciutats espanyoles a l’aconseguir sobrepassar la tanca que els impedia l’entrada al paradís de la misèria.

Joves fora de si, plens d’entusiasme i quelcom més, mostren al món la seva victòria sobre la policia espanyola. Són els mateixos que, en qualsevol ciutat d’Espanya, s’han mostrat, es mostren i es mostraran aguerrits i violents quan se’ls intenta impedir l’exercici de l’activitat il·legal a favor de les corresponents màfies, com el top manta.

No els cal mostrar-se de cap manera, perquè ningú els ho intenta impedir, amb l’exercici d’altres activitats il·legals i mafioses, com el tràfic de droga, la prostitució i vés a saber què.

Algú em dirà que associo maldestrament emigració i delinqüència, però és una evidència irrefutable, només passejant per qualsevol casc antic de les nostres ciutats, les Rambles de la capital, el passeig marítim de qualsevol perla turística o en qualsevol lloc on es vulgui mirar.

Una emigració descontrolada és la fam i la misèria per tothom i, conseqüentment el creixement desbocat de la dreta ultramuntana. Després de les imatges, la hipocresia. Immediatament el suport als 60 agents encarregats de vigilar la tanca.

Immediatament les lamentacions sobre els agents ferits per cremades. Immediatament quasi tots d’acord a mirar cap un altre costat. Vivim en una Espanya capaç d’enviar milers de machotes armats fins a les dents, destinant recursos per a milers de milions en la innoble tasca d’evitar votar en unes eleccions legals i legalitzades per les majories del Parlament.

Els mateixos que van fer el ridícul, davant els ulls del món, l’1 d’octubre, fan el ridícul cada dia que han de complir amb les seves obligacions.