A poc a poc i mala lletra (i 3)

Ministres socialistes –perdó, del partit anomenat socialista– són esquitxats per escàndols que els fan dimitir, al menys, fins que arribats al tercer i al quart, ja no exerceixen l’escàndol de la dimissió per suportar l’escàndol de la permanència. No em voldria equivocar, però veuran com alguns ministres, amb tanta o més cua de palla que els dimitits, no es veuran esquitxats per res que posi en perill la seva continuïtat com a servidors d’aquest nefast Regne d’Espanya. El que porta a la cua no una mica de palla, sinó un paller sencer és sens dubte el gran botifler del Regne, en Pepe Borrell. És tan útil a la dreta cavernícola espanyola, que una vegada més el veuran passar, amb més pena que glòria, per totes les cancelleries del món, explicant les seves aberrants falsedats. És un mentider que sabent la veritat la tergiversa, la contradiu o la nega. És un botifler que, sabent la veritat, es presta interessadament i voluntària a perjudicar les persones que diu estimar. Em refereixo, per evitar equívocs, a tots els espanyols. Don Pepe sap molt bé que el dèficit fiscal amb Catalunya supera i de molt la xifra que explica com a mínim per tot arreu. Ho sap, perquè coneix el pacte incomplert d’en Zapatero al Sr. Pasqual Maragall, per la publicació anual de les balances fiscals. Ho sap, perquè va participar, com ningú, en la campanya d’una bona part del mateix PSOE per retardar i evitar la seva publicació. El mateix dia que en Solbes assegurava que es publicarien, en Pepe Blanco assegurava que la decisió no era ferma. El Tripartit es va firmar al Tinell al desembre del 2003. En Zapatero guanyava les eleccions contra pronòstic l’any següent, en bona part gràcies al suport esperançat dels catalans, que esperaven el compliment dels compromisos electorals mai substanciats. Al juliol del 2008

, després que el conseller d’Economia, el socialista Antoni Castells, publiqués el seu informe elaborat per un independent i prestigiós comitè de savis, es publicaven, per primera vegada i per mai més, les balances fiscals espanyoles d’en Solbes i en Borrell. Manipulades i maquillades a la baixa, mostraven al món que l’espoli a Catalunya era i és una realitat. Es necessita molt poca vergonya per negar el que és una veritat punyent.