La fosca veritat

Darrerament les meves col·laboracions segueixen un fil conductor. Intento advertir del catastròfic futur que espera a la majoria de la població, si no som capaços d’agafar les regnes del nostre destí. La majoria dels mortals tenim armes poderosíssimes per evitar la catàstrofe. Entre aquestes, l’immens poder del vot, la poderosíssima llibertat de la paraula, la inacabable esperança de la mobilització i l’imbatible argument que permet la informació, que, com mai, tenim al nostre abast. Una minoria ha estudiat, premeditat i finançat els moviments feixistes per imposar, a la majoria, la dictadura de la seva injustícia. Fins ara i pel que sembla, amb èxit creixent. Manipulen la informació sembrant la cugula de la por, paràsit del valor imprescindible per al canvi. Fabriquen mordasses a les veus més valentes, criminalitzen la mobilització i aconsegueixen que la seva minoria es converteixi en majoria, explotant la misèria humana. De forma increïble, fan que milions de ciutadans votin contra els seus propis interessos i conveniències. Em pregunto com en països amb educació obligatòria aconsegueixen el miratge democràtic. Tenen la seguretat de comptar amb els mitjans necessaris i suficients per convertir la majoria en un ramat fàcilment manipulable i totalment submís als seus obscurs objectius. Només els cal convèncer un 15% de la població. Sumat al seu 10

% i comptant amb la divisió dels altres, per cert, fàcilment incentivada, ja ho tenen tot. No oblidin que, en el passat recent i molt recent, tenim clars exemples de com països del nostre entorn varen escollir, de forma suïcida, la pitjor opció. En les runes de Berlín, les supervivents, mortes de gana i amb les marques al cos i l’ànima de les pitjors indignitats, es preguntaven com havien pogut enviar els seus fills a morir per una causa boja i suïcida. Elles, com moltes d’altres, sordes i mudes, no havien escoltat els crits, els plors, els gemecs... i l’agonia dels seus veïns. De la mateixa manera que la majoria de la població europea no vol escoltar el suplicant crit de socors, que, com un clam, s’aixeca de les runes d’una societat convençuda que viu en l’abundància inacabable. La veritat és que als corruptes Rajoy, Berlusconi i Sarkozy... no els va fer fora la força dels vots

.