La tristesa de Machado

Visc en un país petit, sense grans recursos naturals, ni matèries primeres i, en canvi, per a mi ho té tot, perquè simplement és casa meva. El gran patrimoni de Catalunya és la seva gent, que no és diferent dels altres llocs del món, però és la meva gent. És la llar que escalfa els més íntims sentiments. Per estimar el meu país no necessito menysprear els altres i, fins i tot, puc entendre, estimar i admirar les seves meravelles. Som un poble d’acollida, cresol de totes les races, creences i orígens del món. Darrerament s’escolten, i molt, aquells que diuen estimar Catalunya igual que Espanya. Jo estimo casa meva i, fins i tot, estimo el món sencer. Ells estimen només Espanya i Catalunya? Cal rascar una mica per adonar-se que la seva estimació està plena de fronteres i no totes físiques, sinó humanitàries. S’estimen tant aquest país que el neguen, el maltracten i el fan objecte del seu menyspreu quan li imposen llengua, cultura, llei i desordre. El seu desordre quan violenten les llibertats més bàsiques i espolien els seus escassos recursos, negant futur i benestar a una població cada dia més necessitada. Sovint escolto blasmar contra els nacionalismes des de la posició imperialista del tronat nacionalisme espanyol. En aquest món de nacions, els que no són nacionalistes de casa seva estan obligats a ser submisos nacionalistes de casa dels altres. Un bon amic em va fer arribar un magnífic escrit en el qual em deia: Tu no vols marxar d’enlloc, ja que estàs a casa teva. Amb Espanya m’agradaria mantenir-hi la millor i més entranyable relació, per veïnatge i per necessitat. Quantes vegades més ens hauran de bombardejar, per fer callar els legítims anhels d’una majoria que pacíficament vol decidir el seu destí? Als que ens agrada escriure i dibuixar, tenim la sort de fer realitat els nostres somnis manualment, amb l’artesania de la realitat més propera. Aquests dies s’han acomplert els 80 anys de la mort d’un poeta immortal. Va morir tres dies abans que la seva mare, exiliats a la Catalunya del Nord de tristesa i, aquesta, no la van causar els catalans. La van causar uns espanyols que, una vegada i una altra, fan realitat els seus versos genials: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora...”