DEL QUE SEMBLA I EL QUE ÉS
L'Espanya sense solució
No m’agradaria que les manifestacions d’un futur immediat s’assemblessin a les que alguns països han de patir. Recordo aquella narració d’una manifestació de l’IRA, en la qual primer apareixia la bandera presidint-ho tot, després els militants emmascarats en fila marcial i, sense discontinuïtat, comptant-se per centenars, els presos alliberats en nodrides files de 10. Aquests no mostraven la marcialitat dels primers, perquè el patiment pesa molt. Al seu darrere, com protegint-los l’esquena, milers de familiars de presoners i de víctimes, que encara amb el cap ben alt guarden la dignitat dels que no hi són, amb orgull, però també amb el dolor de la infinita absència. Allí, entre aquesta gentada, moltes dones sense marit, alguns homes sense esposa, orfes del pares i molts homes, sense ningú... i, darrere d’aquesta multitud, milers i milers de persones. Un poble sense res, perquè són tan pobres tan pobres que només tenen diners. Darrere les finestres, moltes llàgrimes que no es poden mostrar. A l’arribar al cementiri no els calia compartir el dolor terrorífic d’altres víctimes, les seves, perquè fins i tot en la mort, les tombes guarden la distància. Per contra m’agradaria participar en les manifestacions triomfals i festives dels països que celebren la seva independència, amb l’orgull dels que es poden equivocar, però no dels que segur que s’equivoquen perquè les decisions les pren el veí. Com Eslovènia, Finlàndia, Lituània.... i tants i tants. Els catalans som pacífics i el nostre gran “delicte” és mostrar la nostra queixa amb llaços grocs que fan sagnar de vergonya només els cruels enemics de la llibertat. Sempre hem defensat el parlar, molt per damunt de l’imposar. No volem marxar d’enlloc, perquè ens volem quedar a casa nostra per tenir allò que els nostres veïns tenen. Ara veurem un exemple d’agressió. Veurem com el PSOE ofereix pactar a tothom, menys als catalans. Els càntabres, navarresos, canaris, bascs... ja fan cua a la finestreta del poder. Ja que l’acord no pot ser ideològic, serà monetari. Atès que no tenen un ral, la festa la pagarem els catalans. Tothom sap que així no se solucionen els problemes d’Espanya, perquè amb la política dels pedaços només farem un vestit de misèria.