Negociar? 1

Quina sensació més estranya és veure asseguts en la mateixa taula alguns representants dels partits polítics parlant “seriosament” de Catalunya. El que hauria de ser normal per assolir solucions, es converteix en extraordinari i atípic. La majoria sabem, per experiència històrica, que la serietat espanyola només és conveniència fingida d’uns pocs mesos. No cal recordar els bombardejos dels tres darrers segles. Només cal revisar la història més recent per saber que tots, tots els acords amb Espanya, simplement segueixen la llei de l’embut invertit. En l’aportació econòmica, pel broc gros quan dónes, pel broc petit quan reps, i tot el contrari en el barró arbitrari. Fins i tot, en les enquestes oficials no s’amaguen d’expressar el seu “abrandat i sincer agraïment” per la nostra solidària aportació. Quan una part molt majoritària dels representants del poble espanyol, prement les dents, accepta negociar amb una part molt majoritària del poble català, hi ha qui proposa pactar amb els seus antípodes ideològiss, amb l’únic propòsit de barrar el pas a la negociació. En definitiva, persones elegides, per votants catalans, proposen obertament fotre a tots els catalans, inclosos els seus votants. Que ERC i Junts per Catalunya s’asseguin a pactar les condicions per la constitució d’un govern progressista em sembla coherent, ja que no és comprensible negar-se a parlar quan demanes un dia sí i un altre també una solució política que faci justícia als catalans. Sóc però molt escèptic amb els resultats de les negociacions amb el PSOE i resta de totum revolutum necessari per formar govern. En sóc escèptic per moltes raons. L’experiència em diu que la burla recent de l’Estatut és pràctica volguda i continuada per a tot tracte amb Catalunya. Constato, a més, que a Espanya no són capaços de posar-se d’acord en res si no és en com repartir-se el pastís d’una misèria cada vegada més evident de la majoria de la població. Però el que més em neguiteja és que sabent tot això i molt més, els catalans no siguem capaços de fer front comú en l’exigència i conquesta dels drets bàsics. Sembla que una part de la classe política catalana amb un sou que provoca excés de colesterol hagi decidit que val més “pájaro en mano que ciento volando” oblidant que Roma no paga traïdors.