Construir la República?

Darrerament hi ha molts dirigents d’ERC que asseguren que la seva opció és la República i l’autodeterminació. De fet, ho han dit sempre i, per tant, amb tot el mèrit, poden arrogar-se la més longeva paternitat de la proposta. Avui, però, no són ni més ni menys independentistes i republicans que l’ampli espectre transversal que conforma la majoria dels escons del Parlament. Els escolto també assegurar que només hi ha dues vies per aconseguir-ho. O bé la confrontació, que només porta a la presó i a l’exili, o bé la via de la negociació, que permet ampliar la base social de l’independentisme per aconseguir l’èxit desitjat. Francament, m’havia cregut aquests mateixos polítics quan em deien que negociació i confrontació eren cares d’una mateixa moneda. De fet, és la universal manera d’aconseguir-ho per part de tots els països que han reeixit en la conquesta de la seva llibertat. No sé com es pot eixamplar la base social independentista, quan uns i altres menyspreen tota la base social que no pertanyi als seus partits. El comportament de l’altra banda de la taula de negociació ha estat sempre la de l’enemic ferotge i no la de l’adversari polític, que se suposa que és consubstancial amb la democràcia. Si tothom constata aquesta realitat, em pregunto què pretenen pactar amb el govern espanyol. Què pretenen pactar si els pastors són llops que s’han presentat voluntaris per guardar les ovelles? Una rendició amb condicions honroses? Si és així, la manera de fer-ho no és deixant amb un pam de nas els companys de lluita. Aquests, majoritàriament, no pertanyem a cap partit polític. Per l’èxit de la negociació cal unitat, lleialtat i esperit de lluita. Sense això només hi haurà més frustració. Per deixar-ho clar, haurien de negociar els líders principals. Aquells que les clavegueres de l’Estat han desactivat de forma injusta, il·legal i salvatge. Ara els negociadors són la tercera línia dels lideratges. Quan algú em diu que està determinat a lluitar per la independència i la república, sempre li dic que ho haurà de fer amb veïns, que no li agradaran del tot, però que sense aquests mai ho aconseguirà. De fet, sembla que estem més a prop de construir el pessebre d’alguns, que la República de tots i, desgraciadament, fent, a més, el ridícul.