Espant i paràlisi

Tot i l’evidència que aquesta crisi ens agafa en bolquers, m’espanten les mesures que es prenen, ja que s’encomanen a la curació miraculosa i a la multiplicació dels pans i els peixos. El desastre avança imparable, sempre al davant de les accions per aturar-lo. Som espectadors de moltes heroïcitats, aquelles en què, una dona, un home, surten de casa mirant la família que els diu adéu amb la seguretat que el risc és enorme i la vocació de servir immensa. Perquè hi hagi milions de persones en la seguretat del confinament, hi ha qui assumeix el risc, i també la malaltia, en uns moments en què tot invita a mirar la lluna. La realitat s’imposa i tots plegats, asseguts davant els mitjans de comunicació, som espectadors en primera fila de la falta de mitjans, del corre-cuita, de les decisions irresponsables... en definitiva, de la fragilitat de tot el sistema. Avui, la CE anuncia que s’han posat d’acord per tenir d’aquí 15 dies el material de seguretat per a molts d’aquests herois. Fins d’aquí 15 dies? La TV ens mostra uns veïns, que podrien ser els nostres avis, abandonats a morir perquè la llar de jubilats no pot fer front als més mínims requeriments d’un país civilitzat. Mentre veiem això i molt més, sovintegen els missatges que pretenen donar seguretat en un futur incert, evidenciant-se, en la lògica més elemental, que moltíssims d’aquest anuncis seran promeses impossibles de complir i, per dir-ho clar i català, decisions contraproduents per pal·liar les conseqüències d’aquesta aturada mundial. Recorden la crisi del 2008? Allò era una anècdota si ho comparem a la crisi que estem provocant. Mentre els dirigents del país eximeixen d’impostos, obligacions i deutes un món aturat, la població s’enganya momentàniament amb l’esperança d’una solució a curt termini. Mentre ens adonem que la decisió de qui viu o qui no depèn d’un respirador escàs i en nombre insuficient, que ha d’utilitzar un professional que se la juga sense els mitjans de protecció adequats, ens estan dient que ningú haurà de pagar la festa de la fam. Aquest dimarts arribàvem a Madrid en un vol d’Iberia. Entre els passatgers de l’avió hi havia molts joves. Arribar a un país desolat i en mesures de guerra contra nosaltres mateixos, és el menor dels problemes que hauran d’afrontar.