Acció i reacció (4)

L’arrest domiciliari de qui viu la vida de carrer com una qualitat, ens ha convertit en atractiu turístic mundial i una mala gestió descomunal han convertit aquest atractiu en el pitjor dels estigmes. Durant l’arrest, que impedeix activitat i vida, hem constatat poques mesures econòmiques que solucionin els problemes que vindran. Si algú està atent a la veritat, en contra de la manipulació de la informació oficial, s’adonarà, també, que la insolvència i falsedat són el pa i la sal de cada dia. L’informe del Banc d’Espanya és demolidor. Francament, també ho és per la seva incertesa, ja que es basa en el que ha passat, quan la crisi sanitària depèn del comportament futur del virus. Al virus encara no el coneixem suficientment i als humans, almenys a una majoria, els coneixem massa bé. En el millor dels escenaris la pèrdua del PIB espanyol serà d’un 9% i això si som capaços de gestionar la prioritat sanitària fins a finals del 2020. Aquesta és una xifra optimista, tot i ser molt superior a la de la crisi del 2008, i permetin que els digui que això s’agreuja pel fet que plou sobre mullat. De fet, en estat d’inundació. En un país obligat a viure al dia, que tot l’espai productiu de la petita i mitjana empresa s’hagi vist obligat a enviar la població a un ERTO ha deixat sota límits una bona part d’aquesta. Amb confinament, les despeses familiars disminueixen, menys per a la població que ja es trobava en el límit de la subsistència. En canvi, la disminució de la despesa en les famílies que sí poden encara consumir trenca la roda de la fortuna del consum en què estava basada la nostra precària economia. Una bona part de les famílies tenen com a principal despesa la seva obligació hipotecària. Cal recordar que l’endeutament actual de les institucions, les empreses i els particulars és insuportable. Menys ingressos per a una majoria de famílies, menys consum i activitat del teixit productiu, obliga a tirar del crèdit, de l’ajut oficial o de la caritat dels veïns. La nostra població pensionista és de 10 milions de persones, entre jubilació, viudetat, incapacitat i orfandat amb una pensió mitjana de 1.009 € bruts. Cal sumar-hi els dos milions llargs d’aturats amb uns ingressos per subsidi d’uns 900 €. Què cal fer davant el desastre social que ve?