Molts nervis

Fa unes setmanes els deia que de la situació pandèmica se’n derivarien greus conseqüències de tot tipus. Conseqüències sanitàries, socials, econòmiques i, evidentment, polítiques. En un moment que cal enderrocar els edificis de la ineficiència, construir estructures de futur, recuperar lideratges i valors, amb unitat i sentit comú, sembla que ha arribat el moment de les confrontacions entre els ciutadans. El més ruc fa olles i no hi ha ningú que no en sàpiga més que el veí. Per contra, a Galícia i Euskadi les eleccions ens mostren que els ciutadans prefereixen, en temps de moguda, no canviar, o més ben dit, apuntalar el dolent conegut, sempre que mostri unitat i encefalograma pla. En el teletreball o l’ensenyament online, aplicant les extraordinàries tecnologies a l’abast, són més presents les reivindicacions que tot continuï, igual o pitjor, en lloc d’aprofitar la gran oportunitat de canviar. Bocabadat em deixen aquells que, podent treballar des de casa, plantegen reivindicacions de compensació, per una calefacció, que també haurien de mantenir, en lloc de parlar de la millora de la productivitat i l’eficiència, en una nova era que ofereix oportunitats familiars úniques. Hem vist que els estudiants acompanyats per bons professors no necessiten el sistema que es perpetua simplement amb més personal. He fet servir eines d’estudi online que permeten aprendre i comprendre.

En un moment en què els diners no hi són i encara menys hi seran, només sento propostes de més salari, menys hores, més vacances i menys responsabilitats. El meu pare em deia “si t’han deixat un milió i no el pots tornar, tens un problema. Si en deus cent, el problema el té també el que necessita cobrar”. En la situació actual, en què no coneixem ni la quantitat ni les condicions del deute, el problema és de tots. La resposta dels polítics a totes les reivindicacions és que sí, però demà. Ens inventem un salari social, sense compensacions de cap contraprestació. Els que realment han de fer possible tot això, que no són pas els polítics, sinó els petits i mitjans empresaris, contribuents reals d’una bossa buida, supliquen solucions. Els grans empresaris que reben i no paguen s’ho miren feliços, a l’espera de poder col·locar els nous testaferros més barats que els actuals.