Drets i obligacions

La societat està molt estressada. Massa complicacions, totes alhora i el pesant farcell a l’esquena d’una població bocabadada davant la contemplació de la multitud de vividors, que amunteguen més llenya i prohibicions a les nostres espatlles des de la seva privilegiada i blindada posició d’alt funcionari o etern polític. Si passegen per les sales del Prado es trobaran la sèrie negra d’en Goya, que retrata una època aparentment del passat que demostra que la vida té cicles repetitius. Veuran el quadre dels dos vells menjant en un plat de sopa. Dos? Mirin bé. Patètic, descarnat, colpidor. De fet és com si algú fa segles ens hagués pintat la paròdia de les residències, convertides en sales d’estar dels tanatoris. Mirin atentament L’aquelarre, on veuran uns personatges turmentats per fora i per dins i, desgraciadament, els veuran com un cor mal dirigit per un Gran Cabró, l’altre nom del quadre. Aturin els seus passos, davant La romeria de sant Isidre i contemplin com un mirall, les imatges del primer pla en l’estupefacció d’uns personatges que, espantats i deformes, esperen el sobrenatural miracle, quan aquest només és a les seves mans. El segon pla els presentarà un país enfosquit i miserable amb una rècula de penitents que són multitud. De fet hi veuran la seva por i la nostra. No es perdin La lluita entre dos a cops de bastó, que expressa, llavors i ara, l’esport nacional per excel·lència, en la peculiar i molt espanyola manera de solucionar els conflictes. Són pintures anomenades de sèrie negra, realitzades en un moment de dolor i potser d’al·lucinada clarividència, en la solitud i ostracisme de la Quinta del Sordo. Potser producte de l’enverinament del plom que utilitzava en la fabricació del seu blanc inigualable en unes pintures negres. Una sèrie adquirida pel baró Frédéric Emile d’Erlanger, que va encarregar traslladar-les, dels murals a llenços, i esperava fer un gran negoci en l’Exposició Universal de París. Ningú vol veure’s reflectit en la seva pitjor realitat i, com era natural, no varen tenir gens d’èxit. El Baró les va regalar al Museu que avui inspira aquest articulista, que segueix constatant com cadascú es baralla pels seus drets i oblida els dels altres, exigint-los, a més, totes les obligacions.