Feixugues obligacions
Tothom esgrimeix els seus drets i es queixa amargament de les pesades obligacions que s’imposen per part d’aquells que han d’assumir la primera obligació, que no és altra que la de decidir en nom i al servei de tots. El primer dubte d’una societat escarmentada, per una corrupció generalitzada, és si les decisions beneficien només els que decideixen, o també la societat. Hi ha qui avisa amb publicitat generalitzada que la vacunació, per exemple, beneficiarà en proporció geomètrica els productors dels milions de dosis de vacuna i perjudicarà, en les terrorífiques plagues d’Egipte, la societat sencera. Tindrem temps de parlar-ne a bastament. Tothom té el dret d’obrir el seu bar, restaurant, botiga, negoci..., i tothom que l’utilitza té dret a no sortir d’allí amb una malaltia, que no tan sols el pot matar, cosa que entendrem com a molt perjudicial per a l’afectat, sinó que col·lapsa i anul·la el sistema de salut, que al trobar-se saturat no podrà actuar en favor de la generalitat dels seus pacients. En definitiva, si col·lapsem el sistema, en lloc de tractament i atenció, pot ser que obtinguem tan sols i res més que la corresponent dosi de morfina. El respecte als nostres drets i als dels altres assegura que la primera obligació és la responsabilitat individual en garantir que farem el possible per no infectar-nos i no infectar ningú. Tothom té dret a no portar mascareta i tothom té dret a exigir-la. Tothom té dret a protegir- se i ser protegit, i tothom té dret a portar un plat a taula per la seva família. Constatem que alguns d’aquests drets es contraposen i les obligacions per complir-los en benefici de tots impedeixen els propis drets, inclosos els que asseguren la supervivència. L’economia espanyola estava ferida de mort i la crisi epidemiològica la remata irremeiablement. Des de fa molts dies assistim impertèrrits a l’espectacle de matar les gallines ponedores. Els polítics asseguren que tothom tindrà un ou a taula. S’ajudarà els damnats de la terra. Res ens faltarà. Mai havia sentit anomenar tants tipus diferents d’ajudes, però francament, a la velocitat i amb l’eficiència en què es maten les gallines, jo ja no tinc cap dubte de la necessitat que cadascú es guardi els ous que pugui.