Cruels injustícies

Cal identificar en el present els hereus del passat per no repetir la bestial història d’una Espanya que ha convertit en quotidiana normalitat el menyspreu absolut als seus ciutadans. Faig atenció a les lletres de La Marató d’aquest any: “A la fonda del fracàs no hi ha consol ni hi ha ascensor. Comparteixen matalàs humitat i abandó.” Veig el jutge que estimarà els delictes dels atemptats de Barcelona i Cambrils i em retornen a la memòria les paraules en el dia de la mort del dictador. “El hombre de excepción que, ante Dios y ante la historia, asumió la inmensa responsabilidad del más exigente y sacrificado servicio a Espanya (...). Es cierto que Franco, el que durante tantos años fue nuestro Caudillo, ya no está entre nosotros, pero nos deja su obra, nos deja su ejemplo.” Aquests dies podem veure i sentir en directe la misèria de la seva obra, del seu exemple, en un jutge que no deixa esbrinar la veritat. Es pensa que emetent una sentència farà justícia, quan la verdadera injustícia, cruel i menyspreable, està a furtar la veritat a les víctimes i al món sencer. La música continua: “Dir que t’estimo no és gens original però poder dir-t’ho és millor. Només cinc minuts més es fan eterns si tu no hi ets.”

Eterns i molt dolorosos al constatar el menyspreu d’aquell que hauria de buscar en la veritat la veritable justícia. Una majoria de jutges s’han ofert voluntaris per assumir la immensa responsabilitat del més exigent i sacrificat servei a la seva insofrible Espanya. Han deixat de banda els sagrats pilars del poder de la judicatura per substituir-los per les clavegueres de la crueltat, falsa prova, indigna impunitat, ficció actuària i, el pitjor de tot, absolutisme arbitrari en el poder omnívor d’aquells que no són ni menys ni més que els jutges, però només i tan sols això. Crueltat amb uns presos polítics als quals s’aplica venjança i crueltat amb els familiars de les víctimes al furtar-los la veritat. La major injustícia és aquella que maltracta la víctima i protegeix amb silencis culpables els verdaders delinqüents. I davant d’això, el silenci aclaparador d’un poble que canta com en la cançó: “Vida que omples a aquest covard que lluita i somia que vencerà... Tot depèn de com el vent trenqui totes les promeses.”