Cal salvar l'estiu

Encara hi ha qui no s’adona que estem enmig d’una guerra. Els morts es compten per centenars de milers i l’economia de les empreses i les famílies acompanyarà inexorablement els amics que ja mai més tornarem a veure. Al final de la II Guerra Mundial, un parell d’alemanys caminant per les runes de Berlín es preguntaven com s’havia arribat a la taula rasa d’una ciutat al cor d’Europa. Un culpava els ocupants dient que s’havien acarnissat amb el poble alemany.

L’altre, més crític, li digué que allò es veia venir; varen començar cremant els llibres i han acabat destruint la resta. S’adonaran que cap dels dos parla en primera persona.

La culpa no la vol ningú i sempre és dels altres. I ja que estem en guerra, recordo la frase de Goebbels: “Si aconseguim que el crim sigui enorme, ningú l’haurà comès.” Sentim corpresos moltes persones exclamar-se que els han tallat la llum, que no arriben a final de mes i els manca el més imprescindible i, ho sentim, no als professionals de la misèria, sinó als nostres veïns, persones conegudes que fins ahir tenien un sostre i un pa a taula.

Cada dia més espantats, sentirem el clam de moltes més persones en aquesta situació. No són les paraules d’un pessimista, són les xifres oficials que només reflecteixen part d’aquesta realitat.

Les famílies per sota del llindar de la pobresa extrema ja es compten a Espanya per milions. Sí, sí, per milions.

Quant temps es pensen que tardarà aquesta situació a explotar als morros dels qui només miren i no fan res? Davant l’estat de guerra en què vivim, als que tenen l’obligació de corregir això no se’ls acut res més que entrar en la inestabilitat de les mocions de censura, les batalles pel poder i el robatori de la cartera del veí. S’han carregat en una reunió la Setmana Santa sense adonar-se que deixaran de crucificar l’imaginari per passar a crucificar milers de persones que, no tan sols no podran pagar els impostos, sinó que sumaran la filera dels indigents. La lentitud del pla de vacunació és un escàndol. La gestió dels recursos públics, un campi qui pugui. L’optimització dels milions de funcionaris al teòric servei del país, una disbauxa. Si no salvem l’estiu, temps de collita, el desastre serà descomunal.