Sense ni un pèl

L’expressió “aixecar la camisa” és sinònim de decebre, enganyar, enredar, ensarronar, entabanar, estafar, fotre... Aquest mot té l’origen en la infamant marca que en l’edat mitjana i amb ferro calent es col·locava a l’esquena d’aquells que havien estat assenyalats per la justícia o la injustícia d’aquells foscos temps.

Aquella marca deixava assenyalat per sempre el perseguit amb raó o no. Només calia aixecar la camisa a algú per saber de la seva fiabilitat respecte al poder establert. Tinc el convenciment que em volen aixecar la camisa deixant marcat al foc i per sempre, un ruc molt gros, amb les orelles caigudes i una albarda que no deixi veure els nombrosos bastons preparats per fer-me sirgar per la vora del mal camí.

A la capital del regne, el poder compta amb una cort de vividors amb l’experiència de segles a fotre la resta. Amb subtils enganys o amb la força bruta, han imposat la seva voluntat. Són molts, tants, que costa alimentar les avarícies desfermades dels insaciables i corruptes cortesans de la Villa i Corte. Sempre han necessitat els babaus que creguessin les seves falsedats, s’espantessin de les seves amenaces o no plantessin cara, amb unitat i força, a la seva repressió. Han necessitat també els col·laboradors, voluntaris menyspreables per fotre els veïns i una gran quantitat de carallots útils disposats a mirar cap a un altre costat. Aquests no són els botxins, només són els seus acompanyants. No són el mal, només són els que el permeten, l’accepten o l’excusen per raons suposadament superiors. Ara em diuen que he de dialogar amb l’Estat.

Estic segur que ho hem intentat sempre. Ara ens diuen que ens hem de rendir i acceptar un camí de roses, fet a mida dels que ens foten la dignitat i la cartera. Amb tots els respectes, els professionals de l’engany ens venen fum. Altres, en el passat, es varen creure les promeses de la interessada púrria centralista.

Com mai es fan realitat les paraules de Maquiavel: “El príncep ha d’encobrir la naturalitat del seu caràcter i tenir gran facilitat per fingir i dissimular. Els homes són tan simples i encadenats a les necessitats presents que qui enganya trobarà sempre qui es deixarà enganyar. Governar és fer creure.” Em permetran que no em deixi prendre el pèl. Ja no en tinc.