DEL QUE SEMBLA I EL QUE ÉS
Inventar és fer creure (3)
Ens pensàvem que compartir a la xarxa els nostres ideals ens faria invencibles i, en canvi, hem de comprovar, fins i tot, la nostra pròpia imatge. Les declaracions d’Iván Redondo d’aquests dies no deixen de donar-me la raó del que estic dient. La política no la fan les persones amb ideologia, sinó els professionals de la mentida.
Mercenaris ben pagats, encarregats d’elaborar argumentaris, que repetits una i altra vegada per la plèiade de voluntaris sense ideologia, pàtria ni família, fan que arrelin en una societat, massa necessitada d’un fast food que atipa però no alimenta i fins i tot, mata.
Ja no s’amaguen d’explicar que són a la cuina de totes les victòries. Iván Redondo afirma respecte al president Sánchez: “No me sentí ni aceptado, querido, ni escuchado a pesar de haberlo dado todo y ganado todo.” En la mateixa entrevista i per sorpresa general, llança el nom de la Sra.
Yolanda Díaz de Podem, com a pròxima presidenta del govern d’Espanya. Si es llegeix amb atenció el que diu i com ho diu, només anuncia una possibilitat, que a més, amb la seva afirmació acaba d’impossibilitar. Cada vegada que obren la boca destil·len verí i costa saber si l’afirmació és la seva negació. Mentir és la seva professió. Fer creure, els converteix en els oracles, portaveus dels Déus. Diuen, inventen, infecten, tergiversen. i en funció del seu guió creen o destrueixen, fent realitat les voluntats dels monarques que els mantenen ben greixats.
Els pobrets de mi, transmetem veritats, convertint-nos simplement en reporters mal pagats. Sovint, desprotegits i massa vegades gens escoltats, perquè la veritat no agrada, costa pair-la i sobretot dona feina, massa feina, verificar-la. Encara és més difícil acceptar-la fent nostres els sacrificis i renúncies que comporta destronar el sistema i els seus valedors. Els esforços dels que ens escarrassem a explicar la veritat són infructuosos, ja que hi ha massa amanuenses al servei dels mentiders i desgraciadament, hi ha massa necessitat d’acollir-se al conte de fades per part dels oïdors. Quan les coses van bé, només cal proposar objectius, metes i alguna prima.
Quan les coses van malament, com ara, només cal buscar un enemic. Els negres, els jueus, els emigrants... els catalans.