Ministre per accident

Les coalicions de govern tenen com a conseqüència que cada formació aporta en els llocs de responsabilitat a la persona que creu més preparada, ben situada, amb més poder o potser, la que simplement mereix l’agraïment pels serveis prestats. Fins i tot, el rei del cop de colze i té cabuda.. però, no sempre, la responsabilitat no s’escaurà ni en la persona més preparada ni en la més adient. El puzle és sempre inversemblant, difícil i en ocasions esperpèntic. Asseguts al consell de ministres, aigua i oli intentaran lligar una salsa, sovint indigesta. No conec el ministre Garzón, però no sembla un carallot. Abans d’opinar he volgut conèixer les seves declaracions respecte a la carn i la ramaderia extensiva. No és la primera vegada que les fa, ni la primera que genera polèmica, ni tampoc la primera que fa grinyolar el govern. Per tant, coneix les conseqüències polítiques, socials i econòmiques que generen. És un supervivent que des de jovenet ha viscut en i pel partit. També sap que hi haurà qui, amb la crítica ferotge a la seva posició, la magnificarà, produint una polèmica que convertirà la necessària reflexió sobre el model productiu i la seguretat alimentaria en una guerra, on la ignorància és l’arma fratricida d’uns contra els altres. El fruit amarg d’aquesta polèmica és veure veïns del mateix poble enfrontats entre productors extensius i intensius. Això em preocupa perquè, en aquests moments, a ambdós els veig camí de la ruïna pels costos de producció, els preus injustos i per una política que els relega a la reserva “bucòlica i pastoril” de l’Europa oblidada. A més, les declaracions les fa un ministre sense cap competència a millorar la seva producció, les seves condicions de vida i molt menys el seu futur. Les declaracions del Ministre són imprudents i políticament interessades en la batalla partidista. Tampoc beneficien els consumidors. Per allò de “sembra que alguna cosa queda”, només tindran el dubte de si mengen merda a preus desorbitats. Preus que no repercuteixen en aquells que, en el camp o la granja, aplanen cada dia el llom per produir la nostra i la seva precària subsistència. Admiro aquells i aquelles que, amb la casa sense teulada, intenten demostrar cada dia que tot es pot fer molt millor.