Cremar la terra

Els humans som els únics animals que després de fer-nos l’habitatge deixem el lloc molt pitjor de com era. La fauna del planeta viu en equilibri mimètic amb la natura. Per instint i per necessitat aporten més del que obtenen. L’Homo sapiens, per contra, crema etapes pel gaudi immediat, menyspreant les conseqüències pel futur. El nostre creixement en progressió geomètrica sembla imparable, si no ho és, morint d’èxit. A casa nostra en tenim exemples evidents. Som grans productors d’aliments destinats majoritàriament a l’exportació. Som grans importadors de productes per aconseguir fer efectiva aquesta producció. Aquest cercle diabòlic comporta que milions de tones de productes vagin amunt i avall amb un innegable guany per a aquells que transformen un producte en un altre. Desgraciadament aquest guany no ho és per a tothom i fins i tot no ho acaba essent ni per a aquells que avui s’omplen les butxaques, essent inservibles per als més rics del cementiri. Els productors de porcs estan entestats en un creixement insostenible. Compren les matèries primeres per la producció de pinsos a llocs remots amb uns enormes impactes ambientals. Tots competeixen per comprar les mateixes matèries primeres per produir carn a un cost aberrant. Això comporta que les empreses més especulatives, a Lleida en tenim alguna, utilitzin el producte més barat possible, encara que posi en perill la qualitat, la seguretat alimentària i el prestigi tan difícil de guanyar i tan fàcil de perdre. Està molt clar que els costos energètics per mantenir cercles salvatges, com el descrit, comporta la creació d’energies més sostenibles Desgraciadament no se’ns ocorre res més que convertir les terres de conreu en parcs fotovoltaics. Terres que s’han posat en rec amb despeses ambientals i econòmiques estratosfèriques i que es troben lluny dels llocs de consum. Milions de metres quadrats de teulades seguiran sense les plaques solars que cap mal farien, per no adequar la llei a les necessitats dels ciutadans, en contra dels interessos dels vividors i comissionistes. Haurem de construir, per tant, línies elèctriques, que també destruiran més territori. Per fer això es conculquen els principis més bàsics del sentit comú, però ja se sap “lo que natura non da, Salamanca non presta”.