En una macrogranja (i 2)

En l’anterior article assegurava que era i és molt difícil explicar que les aparences de progrés no sempre van acompanyades d’aquest, sinó de tot el contrari. Tots aquells que hem defensat durant anys un medi natural molt més compromès amb l’entorn, avui, constatem que teníem raó, però aquesta esquiva durant anys no evita que avui la realitat ens obligui a viure en un món on les conseqüències són, sinó irreversibles, de molt difícil solució. No demanàvem reconeixement ni contraprestació. Hem regalat durant anys la nostra lluita i compromís amb la societat. A canvi, hem obtingut i obtenim la reticent destrucció del medi, sota la falsa pàtina del progrés i les urgències econòmiques. Sovint els delinqüents som aquells que tan sols demanem el compliment estricte de les normes que ens hem imposat. Normes que només han estat aprovades per incomplir-les una vegada passades les eleccions. Sota ingents capes de maquillatge que intenten amagar la realitat hi ha la perversa actuació en i amb polítiques que són la fam del futur. Si preguntem als ciutadans sobre les macrogranges, ens diran que són una aberració productiva. Ningú defineix el que és una macrogranja, i es deixa el concepte en la justa indefinició per associar-lo a un enorme complex industrial que alberga un gran nombre d’animals, concentrats en un limitat espai i sotmesos només a condicions de producció. El que la lògica i el sentit comú aconsella no té res a veure amb la realitat. Ja voldríem la majoria de la població viure en les condicions que ho fan els animals allotjats en aquestes granges. Els humans ens concentrem en llocs anomenats ciutats, i dintre aquestes ens agrada amuntegar-nos en llocs on la massa ens fa imbatibles. Ens agrada rebolcar-nos en la brutícia. Vivim en macrogranges on la contaminació, la insalubritat, la perillositat i la molèstia és consubstancial i intrínseca en l’entorn. En aquestes ciutats els humans compartim la vida amb una fauna molt visible sovint i molt menys en altres, però que, sent-hi, ens converteix en partícips de les xacres que compartim. Cada dia més evidents, cada dia més perilloses, cada dia més compartides.. i, sobretot, cada dia més obviades en una desídia criminal.