No ens oblideu

Aquest estiu hem assistit impotents a la força de la natura que, desfermada, ens avisa una vegada més que qui mana és ella. L’alcaldessa de la Vall d’Ebo, una dona que destil·la bondat, ha vist la major part de la seva terra d’adopció cremada i destruïda. L’hem vist plorar i també demanar, no als polítics, sinó a les persones, que no els oblidem, que no els abandonem. La Sra. Leonor ens diu que tot al voltant del poble està negre, però que el pati de casa seva està ple de plantes. Ens suplica plorosa que no deixem de visitar-los. Ens necessiten ara més que mai. Aquesta súplica m’ha colpit, com ho han fet totes les imatges que setmana rere setmana, hem pogut veure, amb esglai i desesperança, de molts incendis arreu del món. Són tants els que ara ens necessiten i ens necessitaran, entre els quals, em temo, ens hi comptarem nosaltres mateixos, que la llarga cua es fa i es farà interminable. Per molts quilòmetres que ens separin, tots són els nostres incendis. Tots destrueixen la nostra vida. En els més propers, hem vist i patit en primera persona la devastació que provoquen aquests incendis de nova generació. Hem constatat la seva perillositat i la impossibilitat de controlar-los. Recordo els articles tres anys enllà sobre aquesta realitat on afirmava que més aviat que tard ens afectarien. No eren una advertència ni una predicció d’endeví. Era tan sols la constatació, escrit negre sobre blanc, de les advertències dels experts. Les seves sàvies paraules s’han perdut en l’espai i el temps i avui assistim, commoguts, a les primeres conseqüències de tanta insídia en la gestió pública. Ho he dit bé, això que ens sembla l’apocalipsi, almenys pels que ho pateixen en primera persona, només és el començament d’un desastre anunciat. Recordo la predicció terrorífica pel nostre Pirineu. També recordo les propostes de manta solucions. En aquests anys no n’he vist emprar ni una. La més senzilla de totes era que els pagesos i ramaders disposessin dels mitjans necessaris per tal que l’agricultura i ramaderia fossin la primera arma contra l’abandonament d’amplis territoris de casa nostra. De la seva supervivència en depèn la nostra. Desgraciadament veig tot el contrari, cada vegada hi ha menys pagesos i estan menys contents.