Una mala decisió

Escric aquest article dijous al matí. Quan veurà la llum, la majoria dels militants de Junts hauran pres una decisió fonamental per al seu partit i el nostre país. Es quedaran o marxaran del Govern? Jo no hi tinc res a dir, ja que no soc militant de Junts, ni la meva opinió valdrà gran cosa a l’hora de decidir. Tinc clar que, sigui quin sigui el resultat de la consulta, la decisió serà una mala decisió. Malament si es queden i si en marxen. Si es queden amb el president Aragonès i Esquerra, seguiran formant part d’un Govern capat on no hi són per decidir i on, a més, no hi són volguts. Això és així, perquè a Esquerra només li interessa sobreviure als canvis convulsos que vindran. Aquesta necessitat passa inexorablement per no fer nosa a l’Estat i per mantenir posició de govern a Catalunya, amb els pactes que siguin, alguns d’infaust record i pitjors conseqüències. Encara avui arrosseguem el deute acumulat d’aquella desgraciada experiència. Junts els fa nosa, molta nosa, a uns i altres. La seva posició coherent respecte a la consulta per la independència recorda als pitjors traïdors i als millors botiflers la seva ignomínia. Aquesta es fa evident amb el maltractament al president Puigdemont, el legítim president, es digui el que es digui, mantenint-lo relegat a l’ostracisme més convenient, per a un molt petit president català i un president espanyol que ha fet de l’oportunisme virtut. Facin la pregunta en veu alta: per què el “gobierno más progresista de la història” i el partit de la “taula de negociació del torni demà que avui no tenim temps” no han decidit la primera premissa bàsica per a la democràcia? Com és possible que a Catalunya no es puguin celebrar unes eleccions en què hi hagi tots aquells que han estat inhabilitats pels interessos espanyols? El poble, en aquestes condicions, no pot elegir lliurement ni el qui ni el què. Si Junts es queda al govern, seguirà sent còmplice d’una traïció cada dia més palesa. Seguirà, a més, rebent totes les bufetades, que passaran factura. Si en marxa, tindrà al davant una travessia del desert sense cap poder ni capacitat d’influir. Jo en marxaria, faria oposició duríssima i responsable, aglutinant tots aquells que com jo n’estem farts. Qui sap, potser d’aquí a dos anys serem majoria.