Trencar cadenes

Els fets demostren que des de qualsevol territori d’Espanya, i governi qui governi en aquell país, es consideren tots els catalans carallots útils que habitem en un lloc aliè al seu. Si volen constatar el molt que ens estimen, només cal fer una breu excursió per les televisions del país veí. Dic breu perquè una de massa prolongada seria pur masoquisme.

Cada notícia sobre el nostre petit i bonic país és una demostració que Catalunya és un territori enemic al qual cal sotmetre, castigar i, de passada, espoliar. A la TV oficial catalana, obsessionats a ampliar una base impossible, maquillem les veritats amb tanta consideració i delicada submissió que fins i tot fem riure. Hem convertit la radiotelevisió catalana en la més cínica, subversiva i autodestructiva del món mundial, això sí, mostrant un guinyol permanent.

A mi, almenys, em fan riure amargament. S’abusa, i no poc, de la ironia del fet propi, la demostració històrica d’una realitat de vençuts i una nul·la reivindicació per canviar els fets, tant consumats com imposats. Els pressupostos generals de l’Estat, que una vegada més s’aprovaran, incomplint l’Estatut, i, per tant, la llei, són la constatació d’aquesta realitat.

Tant les partides d’inversions com les de funcionament estan dissenyades com a manteniment mínim d’una colònia d’aprofitament, gaudi i espoli dels i pels espanyols. Els funcionaris colonials i els molts voluntaris catalans que fins i tot tenen nom des de fa centenars d’anys esmercen la seva estultícia a fer possible la retallada més ignominiosa en la seva execució. És la injustícia, la il·legalitat i el càstig en una sola píndola.

Tot i que això és empíricament inqüestionable, aquí hi ha qui s’inculpa amargament de totes les desgràcies. Per aquests resulta que el maltractament és culpa de no saber convertir la política del peix al cove amb un cove ple de peixos. En realitat, això és tant com acceptar que la colònia no aplana el cap prou per merèixer una almoina més generosa.

Els mestres de tot això, la dreta de sempre i els falsos progressistes, critiquen la reivindicació històrica de justícia pressupostària anomenant-la victimisme. Jo, desenganyat de tanta negociació inútil, en dic trencar cadenes.