El dring

El govern de la Generalitat no avança en el procés d’independència. De fet, l’ensorra sota una pàtina de pintura que pretén blanquejar tota la porqueria que amaga la política de connivència i conveniència d’un govern titella. El nostre país s’erosiona políticament, socialment, culturalment i econòmicament.

Políticament perquè un govern en minoria i en mans del partit socialista és presoner del desgast d’un finançament insuficient, volgut i organitzat pel govern de l’Estat. Mentre els presidents Ximo Puig i Francina Armengol clamen per un finançament just per les seves comunitats, el nostre president carambola es dedica a donar suport a uns pressupostos generals de l’Estat que solucionen els problemes judicials del seu partit i no els de les butxaques de tots els catalans. Ens hauríem de fer la pregunta, tan senzilla com racional, que, si a la Comunitat Valenciana i a les Illes, on governen els socialistes, pateixen un espoli semblant al de Catalunya, quina solució podran aportar el Sr.

Illa i Cia? El govern puzle de tots els arreplegats d’altres fracassos promou la ficció que és possible un retorn a l’autonomisme que ens permet negociar en igualtat de condicions amb un Estat que ens demostra, en totes les seves polítiques de concrecions, que Catalunya i el seu poble només hi som per aportar i pagar la seva permanent festa major. La feblesa d’aquest govern és evident en l’agenda del seu president. El dring de les monedes assenyalava en el passat el seu valor.

Avui impera el paper i, pel que fa a les relacions amb l’Estat, el paper sempre està mullat. El dring de les accions d’aquest govern sona fals, està prenyat d’ineficiència i no beneficia els catalans. La col·laboració increïble del govern de la Generalitat amb el de l’Estat només accelera el procés d’assimilació i dissolució de la nació catalana.

Molt pitjor encara, consolida una monarquia corrupta, en què la democràcia és entelèquia i les llibertats privilegi només d’una elit que es perpetua en el poder real. De totes les actuacions del govern Aragonès i de l’únic partit que li dona suport, la que més em molesta és que cada vegada que obren la boca és per dir-nos que no pot ser, que no podem, que no tenim força.. i això és com dir-li a un ruc que no cal que estiri per fer la feina.