Feixistes i comunistes

És curiós constatar que els feixistes espanyols amaguen la realitat de la seva condició política. Sovint escoltem persones amb aquesta ideologia queixar-se que algú els titlla precisament del que són. Feixistes. No em negaran que ben pocs parlen de feixisme i franquisme com un tot, considerant aquesta referència un anacronisme del passat. Vaja, que no fa gaire modern. Constato també que el mot comunista està pràcticament desterrat de l’espectre polític espanyol. Ningú o ben pocs es declaren partidaris d’un sistema comunista per regir els destins polítics del país. D’aquells comunistes marxistes, leninistes, trotskistes i amb aportacions del Mao Tse-tung no en resta sinó alguna relíquia irreductible o mostra antropològica per admirar. De fet, a costa d’anys, els hem vist canviar-se el nom tantes vegades que costa saber com es diuen ara. Això és així, perquè tant els uns com els altres no poden mostrar ni un sol model d’èxit. S’imaginen algú presentar-se a unes eleccions proposant el model polític i social d’Adolf Hitler o Stalin? Diuen que sense memòria les històries es perden. Les persones sense memòria són envasos buits i les societats sense memòria són bombes de rellotgeria que, més aviat que tard, esclataran en el cor dels innocents. Encara que la disfressa sigui evident, els feixismes de tots els extrems són ben presents. Els símptomes ens mostren una societat malalta en tota la seva extensió, repetint-se els fets històrics que un dia esgarrifaren la població mundial. En aquella Alemanya posterior a la gran guerra, que intentava sobreviure a la bancarrota econòmica, hi eren presents l’alegria de viure i un intel·lecte tan brillant, que s’apuntava en totes les facetes de l’art. El cinema mostrava l’assassí de Fritz Lang, el Nosferatu de Murnau, el golem de Wegener, els autòmats de cera de Leni o el Dr. Caligari de Wiene. De fet, mostraven la fantasia dels seus creadors i també una realitat ciutadana en conversió diabòlica. Tan sols ens cal treure el cap per les notícies dels mitjans per veure en viu i en directe els símptomes de la derrota de la democràcia i la societat. Arreu creixen com una pesta. Facin en veu alta la pregunta: si són tan necessaris per què necessiten disfressa?