L'interès de l'estupidesa

Un estimat amic em va dir aquest cap de setmana que calia que els meus articles mostressin optimisme. Ell el necessita i jo, la veritat, és que també. Les descarnades crítiques que mostren els meus escrits empastifen en la cara dels meus lectors més fidels una pudenta i incòmoda realitat. Són fàcils de digerir? No. Són provocadors? Sí. Podria escriure amb més mel per caçar alguna mosca? No afrontar la crua realitat espanyola és un exercici que dona virtual tranquil·litat a una societat que vol viure el present en casa del “No t’emboliquis”. Una de les primeres coses que he après en la vida és que les persones hem nascut per guanyar. En són un exemple els milions de persones de tot el món, que ara mateix, comencen a caminar en busca d’aquesta oportunitat. El destí sempre és el mateix; una possibilitat de supervivència al final d’un camí ple d’entrebancs i perills, on el més insignificant és la mort indolora. Veure els fills que carregaves al coll morir en el camí d’esperança és terrible. Però veure la família esclavitzada, violentada, torturada i assassinada és una maledicció que sobrepassa l’imaginari de la humanitat. Si superant totes les proves arriben a la suposada civilització, constaten que en el paradís, la incivilitat comença a assolir la majoria. Només una minoria regalarà la mà amiga i mostrarà una mica de compassió. I també, una minoria de la minoria, tot i exercint la compassiva col·laboració, exigirà justícia i el sacrifici necessari per construir una societat millor. Els ciutadans hem recuperat, no fa massa, la paraula en la nostra adolescent democràcia i descobrim consternats que els somnis d’uns no són compatibles amb els dels altres. Les posicions són molt confrontades i els polítics ens demostren la seva incapacitat incendiant encara més la diferència. Tots creuen tenir la raó. La raó única, la raó necessària, la raó que cal imposar. N’hi ha que des de la seva posició privilegiada volen aprofitar-se, una vegada més, de l’adolescent i fràgil democràcia modelant-la al seu interès. És per tant estúpid, per part de la majoria que necessita un canvi, perdre’s en la confrontació de les taifes. Encara és més estúpid mirar cap a un altre costat i no identificar la vilesa dels que s’aprofiten de la situació.