Els nens a pes?

M’esgarrifa veure els nens morts en la guerra de Gaza. M’esgarrifen encara més les xifres oficials en una guerra de màrtirs, que s’immolen i immolen el seu poble, per acomplir la santa croada d’exterminar un poble veí. S’esmercen grans esforços dels organismes oficials per aturar aquesta massacre. Els invito, però, a reflexionar sobre el valor d’uns nens i uns altres que haurien de motivar la mateixa determinació i esforç en les diferents barbàries arreu del món. Tots els nens tenen el mateix pes en la meva consciència. Un pes terrorífic. Per a molts, sembla que pesin de forma diferent. Els mitjans informatius haurien d’estar pel damunt de la moda de la darrera guerra. Pesen menys els nens massacrats en la guerra d’Ucraïna, ja en segon pla en l’ordre de prioritats? Pesaven menys els nens morts en ciutats arrasades com Alep a Síria? Pesen menys els nens supervivents d’aquesta ciutat, que malviuen i moren en camps de refugiats, que no són altra cosa que d’extermini? Pesen menys els nens morts en les contínues guerres entre xiïtes, sunnites, alauites, drusos, wahhabites.. i la interminable rècula de faccions que generen? En les comunitats cristianes repartides entre l’Iraq, Turquia i Síria, pesaven menys els nens que eren arrancats i massacrats dels braços de les seves mares, perquè aquestes fossin subhastades per una tropa de Germans musulmans? Els monjos budistes que ataquen i arrasen pobles sencers a Sri Lanka discriminen en la seva crueltat entre nens i adults? Amb l’excusa de la religió, cada dia es maten milers de nens per les armes o la gana, en una guerra de poder entre potències. Comunitats senceres del Sudan, la República Centreafricana, Nigèria, Síria o l’Iraq, entre molts altres països, han desaparegut per extermini o diàspora. Semblava que la frase “la religió és l’opi del poble” havia passat a la història. Avui sembla ser la gasolina ideal per atiar uns pobles contra els altres, al servei d’aquells que no tenen ni religió ni pàtria. Matar infants i arraconar ètnies sembla ser la imatge a la qual ens haurem d’acostumar, fins que arribi el dia en què, a casa nostra, es tornin a cremar llibres. Però d’això en parlarem després de Nadal. Que passin unes bones festes.