Assassins i còmplices
El govern més “progressista” de la història ha decidit, sense esperar el consens de la CE, el reconeixement de l’Estat palestí. Sembla que no ets d’esquerres si no et posiciones en favor del poble palestí. Sembla que ets un botxí si et posiciones en favor de l’Estat d’Israel. Quants silencis culpables mirant enlloc per evitar les diverses complicitats. Està clar que les imatges parlen per si soles i valen més que mil paraules. Les imatges ens mostren que unes bèsties salvatges assassinaren, violaren i torturaren una població que també estava a casa seva. Les imatges ens mostren com aquests salvatges passejaven una noia nua en un cotxe pels carrers de la ciutat entre les aclamacions dels seus convilatans. Aquella noia, que va morir, no puc ni imaginar-me com, només havia comès el terrible delicte d’anar a una festa per la pau entre veïns. Uns veïns que mantenen en vigor el manifest per la destrucció total del poble israelià i el seu estat legítim. Després d’aquella barbàrie, Ali Khamenei, líder suprem de l’Iran, es va afanyar a besar les mans i el front d’aquelles bèsties elevades al rang d’herois. Campions de la teocràcia d’uns països que estableixen que l’autoritat per governar, dirigir i decidir no pertany al poble, com en la democràcia, sinó que pertany a Déu i, per tant, als seus autoproclamats representants. Lloant la intel·ligència de Hamàs, desconeixia el martiri posterior? Quan veig les imatges de les mares mostrant els fills morts per l’exèrcit israelià, no deixo d’esborronar-me. Quan les sento cridar contra aquest exèrcit d’assassins, no les sento clamar contra els causants del seu sofriment. Assassins els que premen el gallet de l’arma que mata la seva família i també assassins els que mantenen presoner un poble que només li queda el martiri en favor de la seva causa suïcida. Ens mostren una víctima innocent o un màrtir per la causa? Sembla que la seva millor arma és la càmera d’un telèfon. També ho era en els atemptats de l’11-M a Madrid o en els de París i tants i tants llocs. Llavors, però, no hi havia màrtirs, sinó víctimes, llavors com ara, almenys per a mi, eren i són les nostres víctimes, les d’aquí i les d’Israel, Palestina, Iran, Afganistan. Els reconeixements són també complicitats.
