Discite perdere
En els propers dies es constitueix el Parlament. Sembla que, tot i restar en el silenci de les complicitats culpables, tot està dat i beneït. Recordo la constitució del Parlament de 1980. Recordo que les majories de progrés i llibertat eren possibles. Llavors no varen ser. Anys després ho va provar en Pasqual Maragall. Una proposta de regeneració i entesa per Catalunya i Espanya va rebre la dolorosa bufetada, del PP, dels poders del passat i no cal oblidar-ho, del PSOE. Resultat: en Pasqual a casa substituït pel Sr. Montilla i la seva cort de manaires actuals. Els 44 anys d’espera ens mostren un Parlament decebedor, on les representacions que amenacen esclafar la nostra cultura, llengua i llibertat, creixen en quantitat i determinació feixista. Llavors, alguns diputats, fins i tot els dos del Partit Socialista d’Andalusia (PSA), parlaven en castellà com la millor manera d’explicar i explicar-se. Avui escoltem al Sr. Illa alternar les dues llengües, com una concessió a l’anticatalanisme més ranci i a la desintegració de la cultura socialista. No cal dir que n’hi ha que ho fan com una volguda demostració i provocació de poder colonial. No s’esborren les imatges de manifestacions contra els interessos catalans, presidides per la coalició del PSC, Ciutadans, el PP i Vox. No s’esborra que l’amnistia ha estat aprovada per la força dels vots catalans, en l’única necessitat, virtut que entenen els partits estatals, que no és altra que el poder i el pressupost. No cal dir que veure demòcrates cristians ocupant escons socialistes tornarien de patac a la tomba molts d’aquells diputats de pedra picada. Les sigles de l’ahir no fan el què ni el com de l’avui. Cap partit es pot reconèixer en el mirall del temps. He llegit en algun lloc que en la vida com en els escacs és fàcil d’aprendre, divertit de jugar-hi, difícil de guanyar i impossible de controlar. El govern, sigui quin sigui, serà dèbil i a despit de les moltes necessitats de la població. Una vegada més, haurem d’aprendre a perdre en espera d’una nova oportunitat. Desgraciadament no farem cas a la sentència d’en Winston Churchill, que assenyala que la principal diferència entre els humans i els animals és que aquests mai permetrien que els liderés el més estúpid de la manada.