El crèdit (1)

Aquest país necessita una sessió de psicoanàlisi col·lectiva. Sembla que en comparació estem perdent el tren de la història. Sembla el que no és. He de reconèixer, però, que ho sembla. Moltes persones, algunes d’encimbellada i reconeguda vàlua s’abonen a aquesta onada de frustració col·lectiva. Són molts els que comparen Catalunya amb la resta d’Espanya, Barcelona amb Madrid i, fins i tot, hi ha qui ho rebaixa a comparar el Barça i el Real de la reialesa i el règim. Si és així, per què Catalunya segueix essent capdavantera econòmicament, en els grans i petits números? Per què les empreses de la intel·ligència humana, que tot ho canviarà, s’implanten a Catalunya? A favor d’aquesta, la llista seria molt llarga, i seria infinita la dels greuges que tenallen injustament el progrés dels nostres fills. No és una veritat inqüestionable que l’estat perpetra des de fa anys una política d’ofec pressupostari? Una inqualificable, il·legal i suïcida retallada d’inversió pública? Una desviació artificiosa d’efectius estratègics a altres territoris de l’Estat? Una preeminència d’avantatges competitius a favor de regions, amb la malèvola intenció de contrapesar l’empenta catalana? El xantatge vergonyós d’afavorir el trasllat d’efectius catalans, de tot tipus i condició, a altres territoris, és un fet. Més greu encara que ho facin a canvi d’avantatges fiscals, subvencions artificials, pernades legals, pressions insuperables, publicitat enganyosa i tant i tant.. sobre una classe empresarial esporuguida que fuig d’una justícia corrupta, una classe administrativa implacable i una púrria política sense ideologia i principis, convertits en la “División Brunete” dels nostres dies. Cal dir també que alguns empresaris sucumbeixen de bon grat a l’avarícia i a l’avantatge competitiu que els permet superar als seus competidors. Si Madrid té més museus que ningú, la seu social de les empreses públiques i privades d’Espanya, les seves fundacions, els palaus, els reis.. i el pressupost de capitalitat; per què els turistes d’arreu del món prefereixen Barcelona, fins al punt de condemnar-la a morir d’èxit? No cal dir que, si la guerra econòmica és una xacra, la social encara és molt pitjor, però d’això en parlarem la propera setmana.