Una veritat incòmoda

M’havia compromès amb mi mateix que aquest estiu escriuria sobre qüestions que afecten la salut. Que a més ho faria des del coneixement que em permet la professió de veterinari. Que m’obligaria a fer-ho en el concepte racional d’una sola salut, per mostrar les necessitats de la prevenció coordinada amb tots els professionals de la sanitat. Convençut que la millor manera d’afrontar la qualitat de vida és la prevenció de la malaltia, em vaig proposar mostrar les incoherències d’un sistema que sovint funciona sobre l’únic motor de la rutina del passat i l’interès econòmic del present. Gràcies a les oportunitats de la ciència moderna, que supera límits insospitats en el frenètic tic-tac del temps, podem aportar saviesa sobre la ignorància, informació sobre la creença i ciència en contra de la superstició. El problema radica que l’explicació de les veritats incontestables fan perdre les amistats, que, sempre aparents, només són ceguera de gremi interessat. La veritat no ens hauria de fer por, ja que aquest sentiment inhabilitant també ens pot salvar la vida. La por, la vergonya, la ràbia.. si són coherents en el moment i el lloc, ens assenyalen el camí per preparar i afrontar els reptes de la vida. Cal mostrar a la societat els perills, perquè, aquesta, si ho vol, els pugui afrontar i evitar. La presència de noves malalties emergents són un perill i ho són de forma exponencial, per una manera de viure que no es correspon al mínim sentit comú. El sistema de salut i protecció es va mostrar impotent en el temps de la pandèmia. Ens va mostrar la cara de la vulnerabilitat. Tot i l’esforç quasi heroic de molts professionals, també ens mostrà la covardia i la incompetència del sistema. La crueltat aplicada als nostres avis en les residències o a qualsevol altre ciutadà en les sales de cribratge de les urgències, no ha estat solucionada. Ho demostra el fet que qualsevol brot de grip col·lapsa el sistema sanitari. Ho demostra el fet que les administracions no encaren la dotació i les mesures necessàries per assegurar la coordinació dels milers de professionals, que malgrat les aparences segueixen treballant amb una sabata i una espardenya. Les màquines i els edificis ajuden, però en salut i felicitat el més important són les persones.