A gambades gegants

Diuen que els joves coneixen els drets i els vells, les excepcions. Sempre he afegit en les benaventurances del catecisme de petitó, una de collita pròpia: “Benaventurats els vells que no es queixen, ja que seran volguts per tothom.” Així, quan algú em pregunta com em trobo, sempre responc: de meravella. En canvi, en aquesta finestra d’opinió, és la meva obligació mostrar els xancres d’una societat que opulenta i malalta, camina gambada a gambada pel camí de l’autodestrucció. No és la primera vegada que passa. Només cal fer una ullada als vestigis imponents d’altres imperis i civilitzacions que ens deixaren l’empremta inesborrable de la seva grandesa. Si visito les piràmides de quasi tots els continents i m’aturo a mirar els actuals cassigalls del voltant, no puc quedar-me més estorat en la comparació de l’abans i l’ara. Els europeus en sabem molt. Mirant-nos el melic podríem avergonyir-nos i exaltar-nos a la vegada, del molt i el poc, del tot o el res, de la riquesa o de la pobresa que hem generat. Multitud de tractats expliquen la caiguda dels imperis europeus. Intel·ligències preclares ens han deixat de forma brillant desapassionades explicacions de les causes i els efectes. Després de la segona guerra mundial, fins i tot, els eterns competidors i enemics de sempre proposaren la manera d’evitar la depravació d’uns bàrbars, en contra de la depravació dels civilitzats en l’excés i la degradació. Veig al nostre país petit, com un reflex de tot Europa, que no essent rics en res, més que en nosaltres mateixos, ens molesten els veïns. Ens molesten les olors de les granges, la pols de la fusteria, el soroll del ferrer, la companyia de la diferència, la visió de les plaques solars.. Hi ha qui persegueix amb pistoles d’aigua els turistes per mostrar-los el rebuig en lloc de l’agraïment. Des dels governs que en teoria defensen els molts pobres, proposen les mesures que eviten els ingressos necessaris per evitar la misèria. Alcaldes dits progressistes legislen en contra dels pisos turístics en favor de les grans cadenes hoteleres, amb algoritmes que fan impossible el seu ús per famílies de classe mitjana. La llista de drets és llarguíssima, però la d’excepcions d’aquest vell, encara ho és més.