La pedra pel pedregal

Mentre escric aquest article, Victòria dels Àngels em regala l’oïda amb la seva meravellosa interpretació de Manon Lescaut. Potser aquesta ficció em portarà a un setè cel on perdré de vista la realitat dels nostres dies. Entre el convent i la ciutat de la llum, jo també vaig triar aquesta opció, però desgraciadament des d’una joventut de somnis, en què sempre aniríem endavant, hem arribat a la realitat d’aquest segle XXI, que ens condemna inexorablement a caminar endarrere. Era segur i no en tenia dubte, que en el camí de la vida hi hauria anades i tornades. Avui descobreixo la pitjor cara de la història. En la ficció de Je marche sur tous les chemins, aterro avui en la condemna de repetir els errors i horrors del passat en un sentit únic. El camí del pedregal. No hi ha més cera de la que crema i constatem que l’ocell que fuig del que creu el seu esclavatge, torna sovint a batre la finestra del seu captiveri. Encara que els llops mudin les dents, no canvien de pensaments i, rodejats d’aquests, sembla que poblacions senceres en la pràctica democràtica de votar els prefereixin. Veurem en la terra de la democràcia a un delinqüent, jutjat i condemnat per un jurat popular, presidir la nació més poderosa del món. Aquell que no creu en la democràcia en serà garant i exemple? Aquell que defrauda els impostos, els administrarà per fer justícia? Aquell que no respecta i violenta les dones, les farà més iguals? Aquell que menysprea la igualtat, administrarà la llibertat? Aquell que ostenta tot el poder i lidera la tecnologia de la mort, renunciarà al xantatge de fer valdre la seva força? Em quedo bocabadat, quan Putin reuneix a Kazan països que representen més de la meitat de la població mundial. Esmaperdut, quan constato la mala bua de la majoria. M’espeteguen les dents quan en aquest totpoderós club de delinqüents s’hi afegeix el xèrif de la democràcia. Sembla que els il·lusos confonen esclavitud i pertinença, perquè el miratge de la democràcia dona patent de cors a la majoria d’aquest selecte club. No sé si em fan més por, per feixistes o per inútils, i l’exemple del País Valencià n’és dolorosa lliçó. Allí molts pobles semblen destruïts per una guerra. La que aquests carallots neguen que estiguem lliurant.