El darrer recurs

Confiança i esperança haurien de caminar plegades i són tan necessàries per a la vida com l’aire que respirem. En tots els temps, l’esperança ha estat cobejada per totes les formes de societat. Només cal anar a un funeral i sentirem el capellà parlar d’esperança en la vida eterna, en el retrobament, en la resurrecció dels morts.. Entre plors i sanglots, els creients somiaran en una resurrecció amb trompetes i clarins que permetrà trobar una agulla en mil pallers. Està clar que fins i tot, quan no hi ha res a fer, el millor consol és el miracle de l’imaginari impossible. És una evidència científica que l’esperança de vida i la seva qualitat estan estretament vinculades a la confiança en el professional sanitari, al tractament, l’entorn i el tarannà del pacient sobre la seva curació. En psicologia, psiquiatria, teologia, medicina.. hi ha biblioteques senceres que expliquen i demostren els efectes beneficiosos de l’esperança com a teràpia. En la civilització grega aquest sentiment al·legòric, sense ascendència ni descendència, és l’únic que es queda amagat al fons de la caixa de Pandora per no desencadenar cap mal. Però si l’esperança és tan bona, caldrà preguntar-se per què l’Olimp dels Déus la col·loca en la caixa dels mals. És evident que, en temps tan remots, els savis grecs ja tenien una percepció ambivalent de l’esperança. Està clar que en tants segles d’història no es podien quedar en una sola versió i així, en lloc de deixar anar tots els mals, resulta que l’àmfora de Pandora contenia tots els Déus i, aquests, varen abandonar la terra per anar a l’Olimp. La Confiança, la Moderació, la Temprança.. i tota la col·lecció de Déus i Deesses que hom pot imaginar varen abandonar el món dels homes, deixant l’Esperança com a únic supervivent de la fugida general. Els cristians la van incorporar a la fe sense fronteres i la caritat de les indulgències plenàries, en les tres virtuts teologals. L’invent funciona, perquè sense esperança només queda el temor. No és d’estranyar que Píndar l’anomenés la nodrissa dels vells. En absència de confiança, haurem d’aferrar-nos a l’esperança com a un ferro roent, perquè l’experiència ens mostra que no podem confiar en una societat que elegeix un delinqüent com a xèrif de les democràcies occidentals.