Una política indecent

Una política indecent pot ser aquella que des de la dreta retalla drets i inversions al servei dels ciutadans. Aquella que esborra la societat de les llibertats i el benestar, condemnant molts ciutadans a la vulnerabilitat i la misèria econòmica i cultural. Desgraciadament, una política indecent és també aquella que des de la promesa socialista la traeix, la vulnera i la transforma en un miratge de falsedat i gests populistes. I és més indecent encara, perquè traeix l’expectativa d’aquells que més necessiten el canvi i la transformació d’una societat que viu temps revoluts, d’inseguretat, incertesa, insolidaritat i confrontació. La política d’esquerres traïda per la ineficiència, la corrupció i la simulació, sense solucionar els grans problemes de la nostra societat, fa aflorar dia a dia la frustració i el descontentament. Les picabaralles públiques entre els extrems confronten aquesta situació, alineant en bàndols irreconciliables les dues Espanyes. Al bell mig d’aquesta disbauxa, una classe mitjana cada dia més exhausta veu bocabadada i esmaperduda com se la condemna a pagar la festa. Els autònoms, els emprenedors, els fabricants, els petits propietaris, els comerços, els pagesos, els treballadors, els pensionistes.. en definitiva els que produeixen, els que fabriquen, els que comercien, els que viuen en la precarietat d’una pensió sobradament merescuda i contribuïda, veuen astorats com se’ls abandona en favor dels que viuen en l’opulència i també, en el carnaval dels vividors, cada dia més abundants i diversos. Les xarxes socials permeten deixar al descobert el maquillatge de la informació oficial. Durant el 2024 els ciutadans hem pogut constatar que el nostre país està governat per una legió de cràpules molt ben pagats. Com si no es pot entendre que els serveis secrets espanyols paguessin milions de fons públics i reservats per necessitats superiors a les “amigues” del cap d’Estat per evitar que els seus afers fossin del domini públic? Si la mica d’informació filtrada ens mostra que la màxima institució de l’Estat és una família corrupta, cràpula, vividora, imposada i no votada, cal preguntar-se com serà la que ho permet, tolera i sustenta. Desitjo que en aquest 2025 això canviï, però els bons desitjos són tan sols això.