Question de temps

Quan tot just hè uns pògui dies encara sentíem es alendades d’ua calor agradiua, ara susvelham dejà per ua nhèu qu’acampe ath cap dera sèrra damb es talents d’un iuèrn que volem fructifèr entar esquí e, per tant, era economia deth país. Diden qu’i a dus tipes de tempsi: eth ciclic e eth lineau. Eth prumèr dar torns a un començament e un fin que torne a començar, coma es sasons que se succedissen coma s’arren mos auesse passat, mès òc que passe, perque envielhim, cadun, deth punt d’enguarda personau, e sajam d’auançar, deth punt d’enguarda collectiu, ena forma d’un temps lineau, qu’apilère experiéncia e istòria, mès pròpri dera revolucion industriau, basat en progrès sens fin, encara que tanben a de compdar damb era limitacion. Quan mos descuedam eth cicle torne a començar, enquia que dejà non le podem víuer per òbvies rasons biologiques. Eth temps ciclic se restacarie a ua forma mès naturalista, dilhèu mès propèra ara dera antiga Grècia, mentre qu’eth lineau neisherie damb eth cristianisme, ena promesa d’un temps nau, ena esperança per un futur de sauvacion. Er etèrn retorn de çò de madeish de Nietzsche, en un món sense fin ne objectiu, forma sublima deth nihilisme, serie ua sòrta de recuperacion anticristiana dera antiguetat en miei dera modernitat, segontes era interpretacion que ne hège Löwith.

Mès, ena postmodernitat actuau, eth temps semble fragmentat, escindit coma eth subjècte que le viu, ara recerca der efimèr, ath delà sense temps, coma sostien ara bèri autors, a despièch qu’ei possible encara un tresau temps singular, sintèsi d’andús.