Referèndum?

Ua des afirmacions mès usades entà justificar un referèndum sus era independéncia ei qu’era democràcia se base en votar. Jos aguest principi, er anonci d’ua lei d’autodeterminacion, dehòra des competéncies autonomiques, cerque emparar çò que, de facto, ei ua volentat de declaracion d’independéncia, pr’amor que sonque reconeish a Catalonha coma subjècte politic. Alavetz, tà qué cau un referèndum? Mentretant, se centre era atencion enes alcaldes, e sustot es “alcaldes socialistes”, respècte dera cession d’espacis municipaus entà acuélher “era hèsta dera democràcia”. Quan s’invòque eth nòm des alcaldes en un procès electorau d’encastre autonomic ei qu’eth procediment legau que l’acompanhe aufrís elements preocupants de manca de garanties. En miralh des tautologies, es defensors deth “dret de votar”, es boni democrates, profiten entà interpellar tant as der òc coma as deth non, pr’amor que “non i a arren mès democratic que votar”, coma persuten. Mès, era democràcia se redusís a votar en ua urna de carton? A votar qué? E damb quin cens? En un procediment susvelhat per quina Junta Electorau? Ath delà dera promocion deth pluralisme politic, hèt povàs en un referèndum, binari, de blanc o nere, era democràcia non s’entenerie sense era intangibilitat de quauqui principis, coma es drets individuaus, era separacion de podèrs o eth regim competenciau d’un Estat compòst coma eth nòste. E, sustot, hè possible que, se hèm cas a Rousseau, e en aguest punt tanben li seguís Kant, tot eth pòble estatuís sus tot eth pòble per miei deth contracte sociau, qu’en nòste cas serie eth pacte constitucionau. Comencem alavetz per ací, pera sua reforma, entà reconéisher-mos mielhor, d’ençà des municipis, der autogovèrn catalan, mès tanben dera singularitat d’Aran.