En esséncia

“Que sigue

joviau e pregona, coma un meddia d’octobre”. Ei çò que Nietzsche demore dera musica, enes escrits der Ecce homo. Atau restaque aguest mes de tardor damb era sua claror ludenta en punt algid deth jorn e, ath còp, damb aquera ombra alongada que va a mès e ath hons de tot çò que mos entore e remèrque damb eth sòn perfil nitid e era sua textura singular, laguens d’ua melodia nauèra e intensa, mès armoniosa qu’er esclatant ostiu e damb un ritme totun mès pausat. Segontes Thomas Mann, existís ua lei misteriosa que hè desirar ath sentiment ua forma. Damb era tardor, aguesta forma aquerís relevància e, per tant, ei mès bèra e beròia, en ua “simfonia d’idèes articulada de forma excèlsa”. Tot va a mens, e per açò madeish, a mès, pr’amor qu’era natura se des.hè des sòns artificis, e eth sauvatge bestiar se retròbe damb es parçans qu’auie abandonat. E nosati, tanben, cercam en larèr aquera intimitat que desiràuem sénter coma era mielhor forma de saber-mos vius dempús de tanti dies de basart exterior. Se i a quauquarren atau coma ua esséncia deth món, semble qu’ei ena tardor en qué se descurbís coma un hons intim e irreductible der èster, coma ua hònt generadora de tota vida futura, qu’abantes a de passar pes resèrves deth dur iuèrn. Mès ara ei eth moment en qu’era vida se despren de tota materializacion, de tot fenomèn supèrflu, e se mòstre en sa austeritat. Semble qu’era esséncia, eth nuclèu valurós deth món, que Nietzsche, per cèrt, capvirarie en pur fenomèn (entad a eth, era esséncia serie era aparença), se maride ben damb era simplicitat, pr’amor qu’era vida torne atau ara sua origina.