Constitucion

Er aniversari des 40 ans dera Constitucion espanhòla a servit entà rebrembar era culminacion dera transicion e er inici deth periòde democratic vigent. Era efemeride se produsís en un contèxte politic convuls, damb es partits tradicionaus desgastadi, mentre enes eleccions ath Parlament andalús, irrompís damb fòrça era extrèma dreta, que questione es bases dera democràcia e eth constitucionau Estat des autonomies. D’un aute costat, era quèrra populista, amassa damb eth sobeiranisme catalan, paradoxaument damb fòrça podèr ena sua comunautat autonòma, ataque tot çò que frivolament apèren “regim deth 78”, en tot equiparar era actuau democràcia (frut d’un pacte originari, damb es sòns sacrificis e sa volentat d’entenuda, equivalent ath rousseaunian contracte sociau) ara vielha dictadura franquista. Ena tradicion liberau, Thomas Paine ja diguec que “un govèrn sense constitucion ei un podèr sense dret”, ei a díder, arbitrari, sense limit, pr’amor que, per miei d’ua constitucion, es governants son estacadi contra es abusi deth podèr. Ena tradicion institucionau, representada per autors coma Hegel, era Constitucion non ei tant ua norma limitativa deth podèr, coma era expression dera armonia entre er Estat e es membres dera comunautat, que da pè ara defensa dera rason d’Estat, e dilhèu açò explique era critica dera quèrra e era perifèria. Per aquerò, ua possibla reforma constitucionau, que pogue renauir eth sòn pacte, aurà d’apregondir era sua actuau esséncia, açò ei: separacion e limits ath podèr, reconeishement des naues conquèstes civiques e sociaus e organizacion democratica der Estat federau, pr’amor que desvolope eth principi d’autonomia e de podèr compartit.