Tardoada

Er inici dera tardor alongue es ombres, non sonque deth paisatge naturau, senon tanben deth paisatge sociau e politic dera agenda publica nòsta e de mès enlà: dubertura d’un procès d’impeachment entar alhocat president d’Estats Units, redubertura luminosa deth Parlament britanic, per decision judiciau dempús deth fosc intent deth premier entà barrar-le, mentre eth catalan torne a entrar ena ombra dera crispacion, laguens d’aguest procès infinit de mauhidances e irresponsabilitats, publiques, notòries e demorem que non pas irreversibles, sense desbrembar er orizon d’ues naues eleccions generaus en noveme pera manca d’un acòrd entara governabilitat. Arrés non ei peth dessús dera lei, en un Estat democratic, tornam a enténer aguesti dies, coma sintèsi des actes politics dangerosi. “Mès era lei ei eth pòble”, semble respóner eth lidèr populista, damb ua sòrta de metonímia deth lenguatge, en tot préner-se ad a eth madeish coma ermenèuta e profèta des desirs deth pòble. Pro faèna auem entà saber era consciéncia d’un madeish! Era democràcia a de besonh suenhar-se damb anticòssi generadi pes malurs dera istòria recenta. Era queiguda dera huelha coïncidís damb era queiguda deth prestigi d’aguesta naua politica. “Gran ei estat er ostiu”, escriuie eth poèta Rilke, mès era tardor “estien era ombra sus es relòtges / de solei, e desligue es aires peth camp”. Aguesti aires que s’escampilhen hèn que “qui non a dejà casa, non la bastirà”. Era casa comuna dera politica ei tota secodida, “mentre es huelhes quèn”, mès era tardor pòt èster temps tanben tara reorientacion esperançada, pr’amor que, segontes Camus, ei aguesta sason “ua dusau primauèra, a on cada huelha ei ua flor”. Un desir entath nau cors.