Ignorància

En ua d’aguestes incursions de cap tàs temples des libres, me cride era atencion ua naua publicacion de Nicolau de Cusa (s. XV), un pensador fòrça singular, un reformador deth saber, erèu dera Edat Mieja e origina deth nau pensament umanista, renaishentista, dera Modernitat, representant d’aquera sapiença atemporau aperada Philosophia Perennis. Era sua hame de saber, eth sòn desir de “caçar era sapiença”, coma ditz enes sòns darrèri escrits, li pòrte a tot tipe d’incursions, aguestes tanplan pregones e valuroses de vertat, sens dubte, entath profit dera umanitat, pr’amor qu’es sues ocupacions amassen ahèrs non sonque filosofics, senon tanben mistics, contemplatius, scientifics. Ena sua aproximacion infinita, hargue eth saber era sua docta ignorantia, eth saber de saber que non se sap, se se me permet eth jòc de paraules, pr’amor qu’era vertat definitiva, coma eth Deus absconditus (universau, infinit e matematizable), non se pòt arténher. Aguest libre, petit e beròi –e descurbisqui que ja n’apilèri fòrça d’eth, aqueridi mès lèu de forma intuïtiva– ei eth tractat Sus era ment, a on definís era ment, viua imatge der Absolut e viua mensura, “coma ua seme divina qu’abaste nocionaument damb eth sòn poder es exemplars de totes es causes”. En era “brotoen, conceptuaument, totes es causes”, pr’amor qu’es causes provien de Diu, deth Maxim, a on convergís tot, unitat ena diferéncia, mès eth concèpte d’eres son der uman, sòrta de dusau Diu. E atau, per don divin, enes causes demore un desir naturau per èster mielhors, mès aguest desir tan infinit pòrte tanben a saber qu’ignoram, a descurbir era ignorància que mos ei pròpria, e atau mès dòctes èm, quant mès ignorants mos sabem.