Plessner

Es leçons deth passat constitusissen un present viu e interpelant. En aguesta epòca convulsa, ressònen damb especiau consideracion es paraules dera antropologia filosofica de Helmuth Plessner. Totun, dus des sòns principaus trabalhs (Limits dera comunautat, de 1924, e Podèr e natura umana, de 1931) sigueren escrits pendent eth periòde dera fragila Republica de Weimar (1919-1933

), que finic damb eth diabolic trionf deth nazisme. Alavetz, coma quauqu’ues des caricatures actuaus, damb es sues divergéncies e dinamismes pròpris, era democràcia qu’ère acaçada peth fanatisme, eth fonamentalisme, eth “radicalisme sociau”, segontes era sua expression.

Per radicalisme, Plessner enten “era credença redemptora des extrèms” coma “metòde entà hèr front a toti es valors e compromesi tradicionaus”. Per açò, eth radicalisme sociau, qu’ara dilhèu reconeisheríem coma populisme en bères des sues formes, ei era oposicion a tot çò de dat, caracterizada pera “manca de prudéncia, era perspectiva dera infinitud, eth pathos der entusiasme, eth temperament der ardor”.

Mensprède, per tant, çò de condicionat e limitat, es petiti passi, era contencion e eth silènci, que son pròpris dera natura, enemiga des pulsions contra era exigéncia e des sentits contra eth pensament. Eth radicau ei “purista, e per açò farisaic; dogmatic, e per açò repressor; fanatic, e per açò destructor”.

Plessner reivindique eth papèr excentric der uman, manifestacion deth limit, a manca d’un centre segur, pr’amor que li trè un unic punt d’enguarda, un principi o fonament absoluts e extraistorics, e atau ei capable d’establir distància, en cors dera istòria, “realitat vitau inagotabla”, per miei dera politica e era diplomacia, aué tan de besonh, coma “art de previer” eth procès de violéncia e degradacion morau. .