Cervin

Mentre sopam, campi pera grana hièstra es paredaus dera sua siluèta esvèlta e colossau. “Per aquiu me cau pujar?”, me pregunti tot estonat, ath temps qu’arriben es darrères cordades dera jornada. Eth Cervin, o Matterhorn, se lhèue capinaut e solitari d’ençà deth refugi Hörnli.

Seguim ua animada convèrsa es tres aranesi dera expedicion e un cantabre afincat en Birmingham, e de tant en tant nòti es uelhs atents e curiosi d’un guida suís. Susprenentament, pogui dromir e soniar enquia que sòne er arrevelh entàs quate deth maitin. Eth tapatge deth sopar se transforme en un silènci tens ara ora d’esdejoar, toti damb es arnès metudi dejà.

Gessen prumèr es alpinistes locaus, segontes es normes establides ací. Dempús vam nosati, de dus en dus, enquia arturar-mos lèu en un tap de gent, qu’escale era prumèra paret. La passam pro ben e a compdar d’aquiu acceleram eth pas, en tot auançar diuèrses cordades.

“Que sentisquen era nòsta alendada en cogòt”, ditz Faust, tot chocant, mentre m’assegure a pògui mètres deth precari refugi Solvay, que penge d’un replan a quate mil mètres de nautada. Eth dia comence a lheuar-se enes Alps damb ua lum arròia intensa, que preludie un maitin ludent. Non hè ne heired ne calor.

A compdar d’aquiu, eth terrèn deven mixte e obligue a cauçar-mos es grampons. Es abismes son pregons e infinits, sustot peth costat nòrd. Era còrda fixa ajude a impulsar-me entre era ròca, eth gèu e ua nhèu recenta, abantes des darrères maromes, superades a còp de braçada.

Demoren pògui mètres e sonque dues cordades dessús nòste. Hèm cap en tuc suís e seguim era arèsta enquiath costat italian, damb era sua crotz emblematica. Encara cau baishar, mès me tròbi damb eth còs leugèr e era ment solatjada, arregraïda e conscienta dera preséncia tan reau coma intima deth bon Diu, senhor des montanhes e dera vida.