Kant

En tricentenari deth sòn naishement, Kant torne a subergésser coma era grana figura deth pensament universau, amassa damb Platon, Aristòtil, Descartes e Hegel, entre ben pògui mès. Er aniversari supòse un bon motiu entà virar era guardada d’un món hicat enes tenèbres de cap tara lum dera rason qu’eth filosòf de Königsberg (aué Kaliningrad) delimitèc damb es sues critiques, cadua d’eres destinada a respóner es granes questions dera modernitat: ara pregunta de ce qué cau saber, responec damb era Critica dera rason pura; ara de ce qué cau hèr, mos dèc era Critica dera rason practica; e ara de ce qué podem demorar, escriuec era Critica deth judici o deth discerniment e era Religion laguens des limits dera simpla rason. A compdar dera sua defensa dera Illustracion, convidèc ara umanitat a pensar per era madeisha, a gésser dera sua culpabla minoria d’edat entà arténher era sua autonomia. Mos ensenhèc qu’eth coneishement non ven d’ua autoritat exteriora, coma defenie eth dogmatisme, senon d’un madeish, dera consciéncia, capabla d’ua accion subjectiva configuradora, en sòn famós virament copernican. Mès, era sua ei ua rason esperançada, elpidica, en paraules des academics, perque non se resigne damb çò que i a, senon qu’aspire a mès, damb un déuer, vengut imperatiu, qu’oriente era accion der uman, considerat un fin eth madeish e non un simple mejan, qu’a coma mission hèr-se digne de felicitat, de cap tar ideau d’ua federacion de nacions en patz. Per açò, eth besonh de rason non se sosten teoricament, senon pera via practica e morau. Eth contunhat esfòrç entà arténher eth ben suprèm pren es déuers “coma mandats divins”, mès coma leis d’ua volentat liura, que li pòrte a Kant a resumir es sues questions ena essenciau: qué ei, ara fin, er òme?