Kafka

Era lectura dera òbra de Kafka, deth quau rebrembam enguan eth centenari dera mòrt, ei tostemp estonanta, pr’amor qu’un a era sensacion qu’ena sua escriptura i a quauquarren que se mos escape. Ac referís atau er erudit Maurice Blanchot quan afirme qu’era literatura de Kafka apunte ara extraliteratura, a despiech dera sua pregona vocacion literària. Segontes Blanchot, er escrivan mès estacat ara literatura ei tanben eth mès dat a desliurar-se’n, d’era, pr’amor qu’era literatura, coma era vida, ei lòc de contradiccion e contricion. Escríuer ei tà Kafka ua forma de pregària: “Diu non vò qu’escriua, mès è de besonh escríuer”, coheisse en sòn Diari. Totun, era literatura ei eth sòn unic desir e era sua unica vocacion. Ei mès: “Tot çò que non ei literatura me hè hastic”. Kafka sonque volec èster escrivan. Mos transmet era sua meditacion damb eth lenguatge literari deth simbèu, era allegoria, ua “ficcion mitica damb un desvolopament extraordinari”, en paraules de Blanchot, que m’a ajudat a liéger mielhor er escrivan de Praga, un des mès subergessents dera literatura universau, redescubèrt, ath viatge, a trauèrs dera immersion ena òbra de Thomas Bernhard, que beu d’aquera atmosfèra angoishanta, virada as abismes dera existéncia, ath cant deth precicipi der absurd, encara que de viatges damb clarulhes d’esperança, segontes podem liéger en òbres coma Eth castèth o Eth procès. A truca de persutar en çò de negatiu e estonant, Kafka autrege ua oportunitat, jamès complida deth tot, a çò de positiu e afirmatiu. Tà Blanchot, era òbra de Kafka se bastís en favor d’ua afirmacion que conquèste per miei dera negacion, en tot rebrembar era logica hegeliana, pr’amor qu’escríuer ei sospéner era nòsta existéncia e es nòsti valors, e per açò madeish, un besonh de cercar eth ben.